Carol López parla sobre El sistema solar

Entrevista realitzada per Marta Armengol

La directora Carol López al Lliure de Gràcia, on es representa

A l'inici de l'obra, l'Aina Clotet surt a escena i tria els espectadors que interpretaran la seva família, què buscaves amb aquest joc?
És un inici que em vaig inventar perquè l'obra començava amb l'escena del nen i l'Aina i s'instal·laven sense voler en una cosa molt lenta. Quan jo vaig llegir la funció, sempre vaig pensar en les constel·lacions familiars, conec gent que n'ha fet i em deia que es fa una cosa semblant, tu tries qui farà dels membres de la teva família i vaig pensar que el text era realment com una constel·lació i que podíem jugar-hi.

Aquesta obra la va descobrir l'Aina, quina impressió vas tenir la primera vegada que la vas llegir?
Vaig pensar que era rara i és un sentiment que m'ha acompanyat durant tot el muntatge. Penso que és una funció molt llatinoamericana, de vomitar les emocions, hi ha poca acció, tot i que té girs molt bons. Malgrat que quan me la vaig llegir vaig veure clar com s'havia de fer, ens ha costat molt arribar-hi, trobar el to.

Has comentat que el que us ha resultat més difícil ha sigut deixar el tarannà europeu...
Sí, això d'estar tot el dia pensant perquè fan les coses. Jo els deia 'surt i vomita-ho', és més explosiu. En el teatre argentí o uruguaià els actors passen d'una emoció a una altra en molt poc temps, no hi ha gairebé transició, és una cosa que m'agrada molt. Aquí tenim tendència a intentar racionalitzar i quan ho fèiem durant els assajos, ens n'anàvem a una cosa més pinteriana o beckettiana. Jo els deia que fèiem mandra.

En aquesta línia, has apostat per una escenografia despullada i tu mateixa dius que és a la manera argentina...
Jo em preguntava què ens aportava fer-ho a la italiana, amb parets i amb una taula parada on al final ningú no sopa. La dificultat aquí és que tota l'estona estan 'largando', com diuen allà. Doncs que 'larguen' sense res. Si comencen a fer accions com per exemple, servir-se una tònica, no aporten res i a sobre, no ajuden.

Us vau plantejar en algun moment traduir-la?
Va ser molt a l'inici, quan la vam portar al Lliure. Jo vaig defensar que creia que s'havia de deixar en el seu idioma original, tot i que li hem tret els col·loquialismes peruans, hem fet un castellà més neutre. Se'm faria estrany que actors d'aquí diguessin 'que relinda está tu casa', em semblaria com una burla fins i tot. El Lliure hi va estar d'acord. Trobo que coneixem les dues llengües, és absurd traduir-la. I un cop em van dir que sí, vaig buscar un actor que no parlés català per no tenir ningú que em pressionés ni haver de justificar-me i se'm va acudir el Willy (Toledo).

Com va anar el procés per a la resta del repartiment?
L'Aina estava clar, el Marc (Clotet) em semblava bé, forma part del morbo que els dos siguin germans, però a més, el personatge li encaixa. La Nausicaa (Bonnín) la vaig triar després de donar-hi unes voltes, és una actriu amb la qual m'entenc, pel nen (Joel Bramona i Jaume Solà) vaig fer càsting i el Willy, se'm va acudir. Quan ja vaig saber que volia algú que parlés castellà, vaig fer una llista d'actors amb qui em vingués de gust treballar, actors que pensés que em donaven bona 'onda' dins de l'equip, perquè jo penso molt en l'equip. El problema és que no tenia l'edat del personatge, però la convenció teatral la podíem jugar i ho vam fer.

És la primera vegada que treballes amb nens?
Havia treballat amb dues noies una mica més grans, d'entre 13 i 15 anys, però amb nens com ara, no.

Què tal l'experiència?
S'han portat molt bé, però jo m'oblido de què hi ha nens, els tracto com a actors. Els meus assajos són molt plurals, tothom opina. I es parla molt de tot, de política i de moltes coses i de sobte recordaves que hi havia nens! Però s'ho han après tot de seguida, tenen molt sentit de la responsabilitat.

Algunes veus diuen que ets molt cinematogràfica, precisament d'aquesta obra ja se n'ha fet una adaptació al cinema, sembla ben bé escrita perquè tu la dirigissis...
No em va agradar l'adaptació, la vaig trobar avorrida i la funció la veig poc cinematogràfica, tot passa en un sol espai.

Aquest text parla de les relacions familiars, com a la teva obra Germanes, trobes punts de connexió entre les dues?
Precisament, la vaig dirigir ara fa 10 anys i amb l'Aina Clotet, és fort! El que trobo en comú és que es tracta de la família i això et permet buidar el pap, la família permet que et diguis de tot, però t'estimes. Crec que en aquesta família hi ha amor, però no se saben estimar. I a Germanes passava una mica el mateix, t'havies de follar el nebot però era de bon rotllo, era per educar-lo.

Aquesta obra ha sigut escrita, dirigida i protagonitzada per dones, això no hauria de suposar res d'especial, però malauradament encara ho és...
Sabia que em preguntaries això. Malauradament, tu ho has dit. Penso que el problema ja no és de les arts escèniques sinó de la societat. Penso que hi ha una educació masclista i de micro masclisme que els vivim cada dia i que fins i tot les dones el tenim integrat i el perpetuem perquè és l'educació que hem tingut. S'ha de posar fi a això. El que noto ara és que hem començat a obrir els ulls, les dones estem senyalant i ens estem unint. Espero que això no tingui marxa enrere, però encara hi ha molta feina a fer. Hi ha molts estereotips marcats encara i no en som conscients. Tu normalitzes comportaments masclistes cada dia de la teva vida. Fa dos anys, me'n vaig anar a Mèxic a fer Germanes i tothom li deia al meu company 't'has de quedar tu amb el nen?' i a mi em deien, 'estaràs cinc setmanes sense veure el teu fill?'. I si hagués sigut al revés, ningú no li diria a ell que ho passaria malament per estar cinc setmanes sense veure el seu fill. Perquè jo sóc dona, se suposa que si em separo del meu fill he de patir més i no te'n pots anar tant de temps sense sentir-te culpable. Hi ha molta feina a fer i molt des de la barricada.

Vau exhaurir entrades abans de l'estrena, això et suposa una pressió afegida?
Això no m'agrada, però no és una pressió afegida, jo sempre tinc la mateixa. Vull fer una cosa de la qual n'estigui contenta i passar-m'ho molt bé, tenir un procés tranquil, és el que més m'agrada, anar assajant de bon rotllo, fer un 'equipillo'. Formes una família durant una temporada i això és el que a mi m'importa. I després, m'agrada molt que agradi, però si no agrada i a mi, sí, doncs mala sort. Jo prefereixo exhaurir pel boca-orella, perquè a la gent li ha agradat, és el que ens va passar amb Germanes i amb V.O.S., però així d'entrada... llavors molta gent ve amb les expectatives molt altes, venen esperant que l'obra sigui l'hòstia i després diuen que no n'hi ha per tant, però jo no en tinc la culpa, no em responsabilitzo d'això. Ara, també em sumo al que diuen el Marc i el Willy, una platea plena és benvinguda sigui com sigui.

El pròxim dia 15 féu una funció solidària amb Proactiva Open Arms.
Això és una idea del Marc Clotet que vam secundar tots, començant pel mateix Lliure. Tothom va estar entusiasmat. Va ser arran d'aquesta injustícia que està passant amb el vaixell d'Open Arms, que no entenc com no obre cada dia els informatius perquè ho trobo bestial, una gent que està salvant vides que es pugui plantejar que són criminals, ho trobo increïble. El Marc va dir que havíem de fer alguna cosa, era el dia de la roda de premsa, vam proposar una funció benèfica i tota la recaptació anirà per Open Arms.



Tria entrevista