Temporada Alta 2017

Barcelona divendres,   24 de novembre de 2017   Actualitzat a les   19:43 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Un clàssic contemporani

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

06/11/2017

La direcció de Mario Gas demostra que és possible una altra manera d'entrar en el món intens i complex de Mouawad

En poques ocasions, veure una obra per segona vegada continua produint el mateix efecte impressionant, com passa amb aquesta versió d'Incendios, de Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968), de la qual no podem parlar sense recordar els pioners Incendis d'Oriol Broggi, al Teatre Romea, el 2012.

Ara aquí, la direcció de Mario Gas demostra que és possible una altra manera d'entrar en el món intens i complex de Mouawad i ho fa amb una posada en escena austera —només una mola negra escenogràfica que ofereix diferents possibilitats ambientals amb l'ajut d'alguna projecció videogràfica i dos terraplens per banda, jo diria que dos rings, també de sorra —no només de sorra viu Oriol Broggi!— i deixant-ho tot a la paraula i als intèrprets.

Una companyia compacta amb perles brillants: la força emotiva de Núria Espert en el triple paper de l'àvia Nazira, la mare Jihane i la filla Nawal, amb uns solos «Gran Reserva» d'aquells que es destapen per a les grans ocasions; també Laia Marull juga fort i no trontolla en cap moment en les diferents franges d'edat de Nawal, entre els 14 i els 40 anys; i s'hi constata la consolidació de Candela Serrat —torna a ser obligatori recordar que és la filla de Joan Manuel Serrat— com a actriu en el paper Jeanne, la filla i néta de Nawal, un paper que en l'arrencada de l'obra a Madrid havia interpretat Carlota Olcina; atenció, a més, al veterà Ramón Barea, el notari, el vell de les llegendes, el metge, el tutor...; i encara la resta d'intèrprets que tenen moments de tensió, ja sigui a la boxa, amb el fusell de repetició o a l'hora de repescar John Lennon i la profunditat de la cançó «Mother».

Antecedents d'Incendios, tal com ja vaig escriure fa cinc anys. L'any 1988, una jove libanesa, Souha Fawaz Béchara, nascuda a Beirut el 1967, en una família cristiano-ortodoxa, membre del Front Nacional de la Resistència Libanesa, durant la invasió israeliana del Líban el 1982, va intentar matar a trets, a casa seva, després de guanyar-se com a professora d'aeròbic la confiança de la seva dona, el general Antoine Lahad, cap de l'Exèrcit del Líban Sud. Detinguda i tancada sense judici a la presó de Kfar Ryat, torturada repetidament durant deu anys, Souha no va ser alliberada fins al 1998, gràcies a les pressions internacionals. Va ser el 2003, quan Souha Béchara va publicar la seva autobiografia, «Resistance: My Life for Lebanon», una història que és la base dels fets reals en els quals s'inspira el dramaturg Wajdi Mouawad per construir la immensitat dramàtica de l'obra Incendios, estrenada primer al teatre, representada en diversos escenaris internacionals, entre altres el Festival d'Avinyó, dins d'una tetralogia de l'autor, i adaptada després al cinema per Denis Villeneuve, una pel·lícula nominada als Oscars 2011 com a millor film en llengua estrangera.

No és agosarat parlar, a la vista d'aquesta obra, com d'un clàssic contemporani. Incendios tant podria semblar una adaptació d'un clàssic mitològic com una tragèdia shakesperiana. Aquests elements planen per damunt de tota la trama. Però, amb un contingut extremadament sòlid com el de l'argument d'Incendios no n'hi hauria prou si la versió que ha dirigit Mario Gas no oferís alguna cosa més. I ho fa. Agafa l'original de Wajdi Mouawad i el porta al seu terreny convertint la tràgica història libanesa en una història universal i absolutament contemporània.

Wajdi Mouawad és un autor sense pàtria definida. Nascut al Líban, s'exilia amb els seus pares als 8 anys, a París, a causa de la Guerra Civil libanesa que s'estén del 1975 al 1990. Ell i la seva família s'estableixen després al Canadà, al Quebec, on s'empara en la cultura francesa. És des d'aquesta distància geogràfica, que Wajdi Mouawad recupera, a través de l'escriptura teatral, la seva terra, la seva aigua, el seu foc, tres elements perduts de la seva infància trasbalsada per la guerra del Líban.

Incendios forma part d'aquesta recuperació personal de l'autor. I és també una mirada a la recerca universal dels orígens. La recerca del pare. El reconeixement del fill robat. La constatació de la desconeixença de mare i fill o fill i mare, malgrat ser de la mateixa sang. La lluita fratricida. L'engendrament involuntari del monstre i com la llavor del monstre pot canviar el mal del món.

Per explicar tot això, Wajdi Mouawad crea el personatge de Nawal, una jove libanesa, de la regió rural del país, embarassada encara adolescent, obligada a abandonar el jove que estima i a donar el seu fill, per raons tribals i culturals. Nawal treu forces del seu interior, vol sortir de l'analfabetisme ancestral, aprèn a llegir i a escriure, fuig del poble per buscar el seu fill, coneix la lluita tribal i, després d'un llarg empresonament, de tortures i violacions, en el seu testament encomana al seus fills bessons (Simon i Jeanne) que trobin qui va ser el seu pare i que trobin també el seu germà gran al qual ella va haver de renunciar d'adolescent. Només aleshores podran obrir les cartes que els deixa per entendre-ho tot. Un encàrrec testamentari que força Simon i Jeanne a reescriure la seva pròpia història i a descobrir qui són ells i quin és el secret que havia fet emmudir la mare Nawal fins a la seva mort.

Incendios és un macroespectacle carregat d'intensitat emocional, de més de tres hores amb intermedi inclòs, semblant a una sensible narració oral que va atrapant els espectadors progressivament per la seva intriga i pel seu esclat final tan inesperat.

Un i un, des de sempre, són dos, però es pot arribar a demostrar que també només són un. Primer incendi, segon incendi, tercer incendi... primer round, segon round, tercer round... Incendios és un combat teatral que, com pocs per aquests verals, continua aixecant els espectadors de les butaques per fondre's en aplaudiments, després de la imatge final final amb què Mario Gas fa la foto fixa de la família retrobada sota un tendal de plàstic per protegir-se de la pluja.

Busca la crítica d'un espectacle