Temporada Alta 2017

Barcelona divendres,   24 de novembre de 2017   Actualitzat a les   19:43 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Teatre social i realisme brut

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

06/11/2017

L'autora posa un senzill conflicte domèstic sobre l'escenari i hi implica els espectadors

Teatre social i realisme brut semblen termes que han passat a la història. Però no. Ara tornen a ser més vius que mai com a reacció a l'estesa de pobresa que ha deixat la crisi i que s'ha encrostonat en moltes capes socials que abans havien aconseguit un mínim de benestar.

L'alegria de Marilia Samper (Brasil, 1974), dramaturga establerta a Catalunya amb una trajectòria ja força notable, es podria inscriure en aquests corrents. Teatre social perquè té la sensibilitat de crear un personatge de vint anys amb paràlisi cerebral, en cadira de rodes, amb una mare amb una feina precària que amb prou feines arriba a final de mes i en un barri de tercer ordre, en un edifici amb barreres arquitectòniques i amb un veïnat angoixat per les pròpies dificultats econòmiques.

Realisme brut perquè perfila un ambient degradat a través del personatge de la veïna que abans malvivia de traduir rus i que acaba practicant el rus al carrer com a dona de la vida. Denúncia social perquè les dificultats, per falta d'una rampa, per sortir de casa amb la cadira de rodes del fill amb paràlisi cerebral no troben cap porta oberta tret de la del propietari del pis on viuen llogats, que li transmet l'alegria de fora quan el ve a veure.

Des del pis de mala mort on viuen la mare i el jove amb paràlisi se sent el vibrar de la resta del veïnat en un barri perifèric de la gran ciutat, on no hi arriba el metro, i des d'on es veu, al fons, l'urbs amb grans avingudes i la ratlla a l'horitzó del mar. La nit és un somni estelat.

L'autora posa un senzill conflicte domèstic sobre l'escenari: la necessitat de construir una rampa a l'entrada de l'edifici i les reticències i la falta de solidaritat de la comunitat de veïns. L'obra es podria titular «La rampa» i tothom hi estaria d'acord. L'autora hi implica els espectadors quan es fan les assemblees de la comunitat de veïns per aconseguir la firma de tots per demanar els ajuts socials, que només són possibles si abans es fan les obres. Necessitat, burocràcia, paperassa, telefonades i rebuig veïnal acaben fent decidir mare i fill a marxar de l'edifici i anar a viure més lluny, fora de la ciutat.

Quatre personatges molt ben dibuixats configuren la trama de L'alegria de Marilia Samper: la mare, batalladora, enèrgica i sense defallir per tenir el millor per al seu fill (Lluïsa Castell); el fill amb paràlisi cerebral alternant el seu doble paper amb molta credibilitat (Alejandro Bordanove); la veïna extraductora de rus que vaga per replà de l'escala pidolant sempre a canvi de ben poca cosa (Montse Guallar); i l'arrendador del pis que vol i dol, que dóna sempre un cop de mà, però que no aixeca el braç per votar quan fa més falta (Andrés Herrera).

L'estructura de l'obra es quedaria amb el costumisme i la denúncia social si només fos això, però Marilia Samper, que també la dirigeix, té la suficient traça per fer que sigui el mateix jove amb paràlisi cerebral qui es converteixi en el narrador dels fets. Un doble paper que l'obliga a estar a la cadira de rodes en les escenes dialogades i que el fa moure a peu dret, pujant a les grades fins i tot, quan fa de narrador.

I l'autora es guarda encara l'últim as a la màniga, que no desvelaré, quan els espectadors comencen a preguntar-se, després de noranta minuts, com acabarà de resoldre's el conflicte i, davant la temptació d'un final feliç i ensucrat, esclata la crua realitat del desenllaç. «Així» és com hauria pogut ser, però «així» és com de debò va ser.

Busca la crítica d'un espectacle