Tàrrega 2018
butlleti_banner

Barcelona divendres,   17 d'agost de 2018   Actualitzat a les   8:16 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Plaers de la Belle Epoque

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

20/01/2018

Recorregut musical des de Verdi a Aznavour

Un viatge a la Belle Époque, al temps mitificat per a la història de la bohèmia. Un viatge ple de color, llum, vestuari, coreografia i cançó sota el paraigua d'un lligam de ficció romàntic que conserva el triangle imprescindible per a l'ocasió: noia amb dots per triomfar artísticament, mecenes ja madur amb les butxaques folrades i amb dret a cuixa, i jove anarquista amb el poder tan innat com involuntari de la seducció.

Això és a grans trets aquest musical de considerable envergadura escènica, Rouge Fantastic Love, que té l'avantatge que tot i semblar que pel seu contingut s'adreci a espectadors madurs, conté moments escènics que el fan també idoni i atractiu per als més joves i fins i tot els adolescents. Ara que hi ha tantes restriccions i prevencions educatives, el cas és que, com més aviat s'aprèn de la vida, molt millor per entendre-la.

L'espectacle arrenca amb una intervenció del Mestre de cerimònies (l'actor de Gandia, Javier Enguix) que amb la seva picardia "molinera" i sense abusar del gènere del transvestisme es posa de seguida els espectadors a la butxaca i escalfa la platea preparant-la per a les sorpreses que el salt en el temps cap al 1900 els proporcionaran musicalment fins al punt que hauran d'avenir-se a la convenció i la llibertat —gairebé llibertinatge— del guió musical que barreja alguns temes de l'època amb peces de la banda sonora de l'últim mig segle i també de les més contemporànies.

L'actriu i cantant Xènia Reguant (en aquest cas darrere l'escenari) s'ha encarregat de retocar i adaptar les lletres a allò que demana el guió de Ricard Reguant i Octavi Egea, fins al punt que la història de fons s'explica pràcticament a través d'aquestes lletres del poupurri de peces musicals, interpretades en directe —de fet com en un concert— per l'orquestra de cinc músics sota la direcció del cantant Pep Sala (per a molts, encara, la mitja taronja del grup Sau, amb el malaguanyat Carles Sabater).

El resultat és de gran espectacle, amb un vestuari molt vistós, una il·luminació molt suggerent i una sonoritat de gran potència. I la interpretació contribueix al fet que aquesta impressió vagi de menys a més durant les dues hores i quart de la festa. Trepitja fort d'entrada amb una actuació del cor i ballarines, amb el cancan per bandera, i la interacció del Mestre de cerimònies que és el primer que baixa les escales de l'escenari i trepitja la platea, amb una flaca pel gènere masculí. La seva intervenció en solitari és el monòleg que obre la porta al clima de cabaret o cafè-concert i, a partir d'aquí, els números corals, de parella o els solos, no fan res més sinó confirmar el preàmbul.

La trama es mou amb tres grups d'intèrprets: el dels bohemis, on es reviuen personatges com el compositor Erik Satie (Naím Thomas, substituït pel cover Benjamí Conesa el dia de la meva funció) o el pintor Toulouse-Lautrec (aquest agafat pels pèls perquè va morir el 1901) interpretat per Ferran González, i el personatge Valentin de l'actor Fedor de Pablos; el de les coristes —un cos de ball i cant que es mou a l'una i que ha estat escollit amb lupa— i el dels personatges protagonistes, la jove actriu i cantant Roxanne, el jove anarquista Alessandro, i l'aristòcrata Joseph. Un triangle que interpreten la cantant i actriu Gisela, el cantant i actor Toni Viñals i el cantant i actor Ferran Castells. Tot apamat, com deia abans, amb els intermedis de Javier Enguix, el Mestre de cerimònies.
Són ells quatre, esclar, els que tenen la major part de l'espectacle a les seves mans i, per descomptat, a la seva veu. Els espectadors que han seguit la trajectòria de Gisela hi retrobaran la seva interpretació melodiosa i, a banda de la seva faceta més popular de cantant de les pel·lícules de Disney, no s'ha d'oblidar que ha trepitjat sovint els escenaris, com va fer amb el musical Boscos endins, el 2008, al Teatre Victòria, o amb Aloma, al Teatre Nacional de Catalunya, els dos amb Dagoll Dagom. També ha estat protagonista del musical familiar Gisela y el libro mágico, que va reunir fans de totes les edats al Teatre Borràs.

En canvi, per als que ja s'havien avesat a l'estil musical de l'actor i cantant Toni Viñals —recordem una vegada més els recents Scaramouche, amb Dagoll Dagom, o El llibre de les bèsties, Teatre Lliure— aquí tenen l'oportunitat de descobrir el seu potencial vocal empès pel ritme enèrgic de l'orquestra i el segell de la direcció musical de Pep Sala que no ha deixat que l'oïda es relaxi durant tot l'espectacle i enllaci gairebé simultàniament una peça amb l'altra.

A Ferran Castells (l'aristòcrata Joseph) li correspon un paper que marca descaradament l'abús de poder, per no dir assetjament, sobre la seva protegida... i alguna més de les noies que li ronden pel voltant. Amb vestit blanc impol·lut i posat de bon vivant, amb molt poques paraules i rostre sorrut, el seu personatge seria la creu de la moneda d'una cara idealista, afable, ingènua, senzilla i revolucionària que representa el jove anarquista Alessandro (Toni Viñals).

Ja he dit que el musical es guarda algunes sorpreses a la màniga del guió. La de la tria i barreja de gèneres i estils de les peces és una de les més sonades —atenció perquè n'hi ha més de cent i, senceres o retocades, s'arriba a gairebé cent cinquanta!— des de clàssics com Giuseppe Verdi fins a Charles Aznavour. I si algú es pensava que al 1900 encara no havien nascut ni David Bowie ni The Beatles, va ben errat, perquè també hi sonen, a més de la percussió amb bidons, típica dels grups de hip hop. Fot-li que és de Reus!

Per reblar la llicència del gènere fantàstic, al costat d'una demostració de com explosiona una Orsini —la bomba del Liceu que va caure llençada per l'anarquista Salvador a la platea de la Rambla el 1893—, hi ha una pistola de duel sentimental amb efecte làser, que no seré jo qui digui a qui impacta per no desvelar la intriga, però sí que teatralment evita fer-ne sang amb una pluja de pètals vermells, un toc poètic que permet fins i tot rebobinar i acabar Rouge Fantastic Love com una festa explosiva a l'escenari amb The End feliç a la qual es poden afegir des de la platea, movent l'esquelet, si volen i poden, els espectadors.

Busca la crítica d'un espectacle