Grec 2018 Festival de Barcelona
Teatre Lliure Abonaments 18-19

Barcelona dissabte,   21 de juliol de 2018   Actualitzat a les   12:08 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


El Teatre explica Èdip

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

16/04/2018

'Èdip' ha capgirat el Teatre Romea com si estigués en obres, en una atmosfera decadent per relacionar la caiguda d'Èdip amb la caiguda de la humanitat i el refugi del teatre com a reducte de la memòria.

El director Oriol Broggi (Barcelona, 1971) ha dibuixat el seu Èdip —amb el títol escurçat sense el «rei» que ja és un avís per als espectadors— recorrent a les referències que l'han guiat en bona part de la seva trajectòria escènica, sobretot amb La Perla 29. A vegades, però, cal una empenta per llançar-se a la piscina de la tragèdia. I aquesta empenta no li ha vingut des de casa sinó des de fora, a través d'un suggeriment de l'actor Carles Canut, vinculat al Teatre Romea, productor del muntatge.
És aleshores quan fa la impressió que Oriol Broggi ha fet una recerca de tot el que portava acumulat per encarar-se al personatge d'Èdip i s'ha trobat amb la memòria de Peter Brook, amb la influència de Wajdi Mouawad (molt relacionat amb Sòfocles) i amb altres personatges del mateix Sòfocles com Antígona i una obra paral·lela com Èdip a Colonos. I no tenint-ne encara prou amb tot això, pensant que la tragèdia d'Èdip té la ceguesa forçada pel mateix personatge quan es treu els ulls, ha obert l'obra amb unes paraules en off de Jorge Luis Borges, sense traducció, que d'entrada poden desconcertar l'espectador que només esperi les clàssiques de Sòfocles.

Amb aquesta barreja d'elements, a Oriol Broggi només li faltava encaixar-hi el protagonista de la tragèdia. I buscant també en el seu currículum històric hi ha trobat l'actor i director Julio Manrique amb qui ja havia treballat en obres tan especials i intenses com Hamlet, L'orfe del clan dels Zhao i Incendis.

El muntatge Èdip ha capgirat el Teatre Romea com si estigués en obres, recobert de xarxes i pals de ferro de construcció, deixant bona part de les llotges inutilitzades i tancant els espectadors en una atmosfera decadent, per relacionar la caiguda d'Èdip amb la caiguda de la humanitat i el refugi del teatre com a reducte de la memòria.

Oriol Broggi té el costum de portar la companyia a trepitjar el terreny on s'ambienten les obres que dirigeix. Aquesta vegada tocava Grècia i els pedres de Tebes, Atenes i Delfos. Qui les ha vist i qui les veu, esclar, després de 2.500 anys! Però el fetitxisme i la imaginació fan miracles. Julio Manrique admet, a més, que també ha necessitat amarar-se del personatge amb altres Èdips del cinema i no amaga que ha revisitat l'Èdip rei de Pasolini, entre altres figures carismàtiques que li recorden la tragèdia d'Èdip.

El muntatge, una hora i tres quarts, malgrat el parament escenogràfic esmentat que inclou tot el teatre, se centra absolutament a l'escenari —no hi ha doncs un gran moviment fora d'escena tret de l'ús de la rampa central per a alguna entrada de personatges que ha obligat a sacrificar un parell o tres de fileres de platea—. El color marró i rogenc de l'escenari amb fons nu i la il·luminació recorden de seguida altres propostes d'Oriol Broggi al mateix Romea, com per exemple Incendis. Els modestos encanyissats porten irremeiablement al Mahabharata de Peter Brook sense amagar-ne l'origen. I l'afegitó final de l'obra, amb la llicència de la incorporació d'Antígona, filla i germana d'Èdip, acompanyant el pare ja cec al refugi final del teatre —aquí els acords de guitarra els ha de posar l'actor Marc Rius perquè no som a la Biblioteca de Catalunya— deixen una bona impressió càlida que tanca tot el discurs dels personatges d'Èdip.

Indiscutiblement el pes de l'obra recau en l'actor Julio Manrique que en la pell d'Èdip tensa la tragèdia amb suficient domini de les regnes perquè no se'n vagi més enllà del que els usos i costums contemporanis admeten d'una representació clàssica, però també sense traspassar la línia vermella volent aparentar una falsa modernor. Malgrat que el vestuari vol ser intemporal, sense grans vestimentes, sí que remet a la tradició clàssica.

El muntatge s'arrodoneix amb una matisada i continguda interpretació de cadascun dels personatges, amb una companyia que ha treballat sovint amb Oriol Broggi. Des del Sacerdot, que representa també el poble (Carles Martínez) fins a Creont, germà de Iocasta i mà dreta d'Èdip fins a ser acusat de traïdor (Marc Rius, també el noi de la guitarra), Iocasa, dona i mare d'Èdip (Mercè Pons), el Missatger, portador de tot el que es cou al voltant del regne (Ramon Vila), Tirèsies i el Pastor (Miquel Gelabert, un doblet que és la cara i la creu primer com a cec endeví i després com a popular pastor que desvela l'origen d'Èdip), i Antígona, filla i germana d'Èdip (Clara de Ramon, que tanca l'obra amb la seva delicada intervenció cantada, en una airada de molts punts i finals de La Perla 29).

Que els espectadors s'oblidin d'assistir en directe a l'escena ferotge de l'esqueixada dels ulls d'Èdip ni tampoc al suïcidi de la seva mare, Ioacasta. Tot això s'esdevé fora d'escena —per a frustració segurament dels amants del gènere de terror— i només la narració posterior en deixa testimoni, una opció que dóna tot el valor a la paraula i a algunes de les afirmacions com aquella extreta de l'Esfinx en què Èdip es pregunta —o pregunta als espectadors— en clau d'endevinalla: ¿Quin és l'animal que al matí té quatre potes, al migdia, dues, i a la tarda, tres? L'home de la resposta és també l'home en què es converteix Èdip que comença sent un rei salvador de tots els mals i acaba sent l'home víctima del seu propi destí arran de la recerca i la descoberta del seu tràgic origen.

Busca la crítica d'un espectacle