Grec 2018 Festival de Barcelona
Teatre Lliure Abonaments 18-19

Barcelona dijous,   19 de juliol de 2018   Actualitzat a les   12:08 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Multiclassificable

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

26/06/2018

Una peça que arrenca en ple estiu en una temporada breu però que es mereixeria noves oportunitats

Seixanta minuts de lligar i deslligar. Però no pas "lligar" i "deslligar" en el sentit romàntic del terme sinó en el sentit literal, amb correatges i cinturons, amb llaços i nusos. Una peça amb aires de thriller, però tampoc no ben bé un "thriller" cinematogràfic tot i que algunes fugaces escenes es tintin de vermell. Una peça de comèdia sobre la maternitat i, encara més, sobre la paternitat. Però no del tot en el sentit que s'entèn la condició de "mare" i la de "pare". Una peça sobre la recerca dels orígens, ni que sigui a través d'una postal de vacances de trenta anys enrere. Però tampoc sobre els "orígens" estrictament desconeguts sinó sobre la veracitat i la falsedat d'«on venim, qui som i on anem».

Doncs, això: una peça inclassificable i multiclassificable a la vegada que es guarda a la màniga la sorpresa de l'última escena com un epíleg, en boca d'un dels personatges, en clau de conte curt, una clau més literària que estrictament de gènere teatral. Però, precisament per això, d'una intensitat que en fa atractiva la trama amb una conclusió inesperada que tanca el cercle i l'arrodoneix.

L'autora Blanca Bardagil (Vic, Osona, 1988) explora un dels dilemes de la seva generació, la dels trenta: ser mare sense parella estable i enfrontar-se al repte de sortir-se'n sola. Però allò que podria haver estat una exploració anecdòtica sobre les mil i una maneres de "fabricar" un embaràs es converteix en una reflexió sobre aquesta mateixa exploració i l'extrem al qual es pot arribar per alliberar-se precisament del "pare de lloguer" que no vol renunciar al seu paper secundari de simple prestador d'espermatozous.

Dues germanes, la Rita i la Sandra, defensores aferrissades de la família nuclear de la qual formen part. El Jordi (Xavier Alomà) és parella de la Sandra (Lara Correa). Els dos estan feliços de convertir-se aviat en oncles gràcies a la criatura que espera la Rita (Laura Riera). Com que la vida és un joc, juguen a imitar famosos per passar el temps —els espectadors són convidats a suggerir anònimament els que vulguin abans de començar la funció— joc que permet a l'actriu Lara Correa (el personatge de Sandra) que mostri els dots de multiimitació improvisada, un joc que fa d'entremés del que vindrà perquè tot es dispara quan juguen a endevinar també què és veritat i què és mentida de tres afirmacions exposades per ells. I el joc desencadena un conflicte trencadís que farà entrar en escena el quart personatge, en Guillem (Boris Cartes), un eix central sobre el qual pivoten totes les relacions establertes amb cadascun dels altres tres.

Queda dit: hi ha lligalls a dojo, un considerable ganivet de cuina, una perillosa xeringa d'injecció pròpia del gènere negre (no és per atzar la presència d'aquest artilugi si tenim en compte que l'actriu Lara Correa té relació professional amb l'Escola d'Infermeria de la Universitat de Barcelona i l'Hospital de Sant Joan de Déu) i hi ha amor, odi, xantatge, ambició i una mica de misèria humana. Tot plegat en una peça que arrenca en ple estiu en una temporada breu però que es mereixeria noves oportunitats, aquí mateix o en altres sales, sempre que, per la intimitat que comporta l'obra, siguin espais de cambra com el d'El Maldà.

Busca la crítica d'un espectacle