La Mercè 2018
butlleti_banner

Barcelona dimecres,   19 de setembre de 2018   Actualitzat a les   9:58 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -


Descampat d’alta literatura

Andreu Sotorra(Clip de Teatre)

06/07/2018

Un descampat on entre deixalles, plàstics, pneumàtics i residus d'escombraries hi pot haver també rastre de vida, d'amor, de màgia, de fantasia, de por, d'alè poètic i sobretot d'esperança.

Allò que és tan habitual al cinema, que les llàgrimes envaeixin els ulls dels espectadors, no ho és tant al teatre. Després de molts anys per les platees, veient i vivint tota mena d'històries, crec que podria dir que no ho havia vist mai. Aquí, sí. Potser perquè era també una funció més emotiva que les altres perquè al final s'esperava un col·loqui amb l'autora, els intèrprets i una psicòloga del Grup de Dol. Tinc la sensació, però, que entre l'auditori hi havia algunes mares —i també alguns pares— relativament joves que havien passat per la mateixa experiència que relata l'autora o que, des de l'òptica maternal o paternal, s'hi sentien molt implicats. I malgrat que la concepció de l'obra Una gossa en un descampat, de l'autora Clàudia Cedó (Banyoles, Pla de l'Estany, 1973) fuig conscientment de caure en l'ham lacrimogen i té valuosos elements teatrals, crec que no pot evitar que el que explica penetri més endins de la simple funció voyeurista dels espectadors.

Una gossa en un descampat explica —no és cap secret per no poder desvelar-ho—, la dolorosa experiència de la pèrdua d'un embaràs amb mort perinatal i el dilema de la parella davant la decisió de continuar amb un embaràs de risc o provocar-ne la interrupció. I encara, davant la compromesa decisió de voler no voler veure el nadó mort per reconèixe'l i poder acomiadar-se'n.

Aquesta és la part de l'obra que connecta sense ombres amb el realisme. Però l'autora juga amb la creació fantasiosa d'un paisatge desolat, un descampat on entre deixalles, plàstics, pneumàtics i residus d'escombraries hi pot haver també rastre de vida, d'amor, de màgia, de fantasia, de por, d'alè poètic i sobretot d'esperança. És especialment important, doncs —després dels 90 minuts de l'obra— l'escena final on tota la concepció escenogràfica —molt austera però suggerent— entra en joc, des de l'esplanada rectangular farcida de minúsculs encenalls de suro —els espectadors de primera fila tenen l'oportunitat de comprovar que no és sorra ni que ho sembli— fins a l'enlairada de globus de colors fluorescents il·luminats.

Però, a més, Clàudia Cedó incorpora entre les escenes més realistes —les de l'hospital, el contacte amb la doctora, les infermeres, els pares, la germana, la parella— les d'una trama paral·lela de teatre dins el teatre, on una companyia assaja una obra amb personatges que, amb el seu discurs, aporten punts de reflexió sobre el que s'esdevé en la trama realista.

A més —i crec que aquesta és la troballa essencial— Clàudia Cedó desdobla la protagonista —la mare que es troba en el dilema d'escollir sobre el seu embaràs— amb la seva pròpia consciència, la seva ombra, la que l'interroga, l'empeny, li exigeix o li retreu tot allò que ha de pensar, fer, decidir i acabar portant a terme.

Si amb tot el que porto dit i s'hi planteja, encara queda una escletxa per a l'humor subtil, els espectadors constaten com, entre la tensió del drama, la història deixa que s'escolin moments de respir, de distensió, de somriures per la ironia de segons quines situacions hospitalàries, sovint viscudes per tothom en certs moments de la vida.

La direcció de Sergi Belbel —que ha desvelat que també havia viscut com a pare en parella una situació similar a la de l'autora— ha arrodonit amb delicadesa una dramatúrgia que, vagi on vagi i es posi en mans de qui es posi d'aquí en endavant, sempre cal que ho faci amb l'advertiment de «fràgil».

I amb la mateixa fragilitat, se l'han fet seva els intèrprets. Júlia (la protagonista) és interpretada per les actrius Vicky Luengo i Maria Rodríguez, en una opció compartida que fa que les dues actrius alternin el paper de Júlia 1 (la mare) o Júlia 2 (la consciència), segons el dia de la funció, un detall que no ha de preocupar els futurs espectadors perquè les dues, en un o en un altre paper, hi posen els cinc sentits, amb una combinació de sensibilitat i complicitat que surt, no tant de l'ofici, sinó molt de dins.

La resta del repartiment juga amb una picada d'ullet als espectadors fent diversos papers. Així, l'actor Pep Ambròs —la parella de Júlia, que treballa de tècnic de llums en l'obra de teatre dins el teatre— té també el paper de l'ombra que persegueix els malsons de Júlia i una escena molt delicada en què representa la criatura que hauria pogut ser. L'actriu Anna Barrachina hi fa de mare de la Júlia, de doctora i d'actriu estel·lar, una actriu que per culpa del teatre no ha estat mare i que es reté a caure a les mans seductores del director, interpretat per l'actor Xavi Ricart, que també fa de pare de la Júlia, d'ofici veterinari (els espectadors comprovaran per què). I l'actriu Queralt Casasayas és tant la germana de la Júlia, com la infermera que "debuta" en la seva primera col·locació de la "via" i també la infermera acompanyant de la doctora de l'Hospital, per cert, batejat en l'obra amb el nom real d'Hospital Trueta, un dels punts de referència sanitaris de Girona on l'autora de Pla de l'Estany, Clàudia Cedó, va fer bona part de la seva prometedora arrencada en la trajectòria dramatúrgica teatral.

Busca la crítica d'un espectacle