Temporada Alta 2017
it

Barcelona dimarts,   24 d'octubre de 2017   Actualitzat a les   17:33 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

Don Joan

Don Joan

i

Valoració mitjana dels critics i periodistes culturals

Autor:

Molière

Dramaturgo y actor francés. Nacido en una familia de la rica burguesía comerciante, su padre desempeñaba el cargo de tapicero real. Perdió a su madre a la edad de diez años. Alumno en el colegio jesuita de Clermont hasta 1639, Jean-Baptiste Poquelin se licenció en la facultad de derecho de Orleans, en 1642. Se relacionaba entonces con el círculo del filósofo epicúreo Gassendi y de los libertinos Chapelle, Cyrano de Bergerac y D’Assoucy. En 1643, haciéndose ya llamar Molière, fundó L’Illustre Théâtre, junto con la comediante Madeleine Béjart; dirigida por ella, primero, y luego por él mismo, la joven compañía intentó establecerse en París, pero el proyecto fracasó en 1645, por falta de medios, y Molière permaneció unos días arrestado por deudas. Recorrió entonces las regiones del sur de Francia, durante trece años, con el grupo encabezado por Dufresne, al que sustituyó como director a partir de 1650. Es probable que la compañía representara entonces tragedias de autores contemporáneos (Corneille, entre otros) y las primeras farsas de Molière, a menudo constituidas por guiones rudimentarios sobre los cuales los actores improvisaban al estilo de la commedia dell’arte. La compañía se estableció en París, con el nombre de Troupe de Monsieur, en 1658, y obtuvo su primer éxito importante con la sátira Las preciosas ridículas, un año después. En 1860 Molière creó el personaje de Sganarelle, al cual recuperaría muchas veces en otras obras y al que siempre interpretó él mismo, en la comedia del mismo nombre; pero Molière, que perseguía la fama de Corneille y Racine, no triunfó en el género de la tragedia: Don García de Navarra, obra en la que había invertido mucho esfuerzo, fracasó rotundamente. La escuela de las mujeres (1662) fue su primera obra maestra, con la que se ganaría el favor de Luis XIV. Los detractores del dramaturgo criticaron su matrimonio con Armande Béjart, celebrado unos meses antes; veinte años más joven que él, no se supo nunca si era hermana o hija de Madeleine (en cuyo caso Molière podría haber sido su padre, aunque la crítica moderna ha desmentido esta posibilidad). Luis XIV apadrinó a su primer hijo, que murió poco después de su nacimiento, en 1864. En respuesta a las acusaciones de incesto, Molière escribió El impromptu de Versalles, que le enemistó con cierta parte de la clase influyente de París. En 1663, mientras llevaba las tragedias de Racine al escenario y organizaba festivales en el palacio de Versalles, Molière presentó los tres primeros actos de su Tartufo. El sentido irreverente y sacrílego que sus enemigos veían en sus obras generó una agria polémica que terminó con la prohibición de la obra, lo mismo que sucedería con Don Juan o El festín de piedra, tras sólo quince representaciones. Acosado por sus detractores, especialmente desde la Iglesia, el principal apoyo de Molière era el favor del rey, que, sin embargo, resultaba caprichoso: las pensiones se prometían pero no se pagaban, y Molière hubo de responder a las incertidumbres económicas de su compañía abordando una ingente producción; en la temporada siguiente escribió cinco obras, de las que sólo El médico a palos fue un éxito. Los problemas con el Tartufo, que proseguían, y las dificultades para mantener la compañía fueron quebrando su salud, mientras disminuía su producción; sin embargo, en estos años aparecen algunas de sus mejores obras: El misántropo, El avaro o El enfermo imaginario. En 1673, durante la cuarta representación de esta última obra, Molière sintió unos violentos dolores; trasladado a su casa, murió a las pocas horas. El rey debió intervenir para que la Iglesia le concediera el derecho a tierra santa, si bien fue enterrado de noche y prácticamente sin ceremonia. El gran mérito de Molière consistió en adaptar la commedia dell’arte a las formas convencionales del teatro francés, para lo que unificó música, danza y texto y privilegió casi siempre los recursos cómicos, y en luchar contra las hipocresías de su tiempo mediante la ironía. Obras de Molière Comedias: Las preciosas ridículas (Les précieuses ridicules, 1659) La escuela de las mujeres (L’école des femmes, 1662) Sganarelle o El cornudo imaginario (Sganarelle ou Le cocu imaginaire, 1660) El impromptu de Versalles (L’impromptu de Versailles, 1663) Tartufo o El impostor (Tartuffe ou L’imposteur, 1664) Don Juan o El festín de piedra (Dom Juan ou Le Festin de pierre, 1665) El misántropo (Le misanthrope, 1666) El médico a palos (Le médécin malgré lui, 1666) El avaro (L’avare, 1668) El burgués gentilhombre (Le bourgeois gentilhomme, 1670) Las trapacerías de Scapin (Les fourberies de Scapin, 1671) El enfermo imaginario (Le malade imaginaire, 1673)

Molière
Direcció:

David Selvas

DAVID SELVAS (Barcelona 1971) Com a director “Who is P ?”. Pier Paolo Passolini. Teatre Lliure. “El virus” de Richard Strand. Sala Muntaner. Com a actor Teatre “Los veraneantes”de Maximo Gorka. Dir.C. Subirós. Teatre Lliure. “La Celestina” de F. De Rojas.Dir. Robert Lepage “Julio Cesar” de W. Shakespeare. Dir. Alex Rigola “El polígrafo” de Robert Lepage y Marie Brassard. Dir. R.Lepage “Mesura per mesura” de W. Shakespeare. Dir. Calixto Bieito “La verdadera naturaleza del amor” de B. Frasser. Dir. M. Dueso “La serva amorosa” de Moliere. Dir. Ariel Garcia Valdés “Testamento” de Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel “Amfitrion” de Moliere. Dir. Calixto Bieito Cinema “Atlas de Geografía Humana” Dir. Azucena Rodríguez. “Nubes de Verano” Dir. Felipe Vega “Valentin” Dir. J. Luis Iborra “Pau y su hermano” Dir. Marc Recha “Amic/Amat” Dir. Ventura Pons “Carícies” Dir. Ventura Pons

David Selvas
Producció: Teatre Nacional de Catalunya

Julio Manrique es posa a la pell del personatge més seductor de la història del teatre

Sinopsi de Don Joan

Una revisió contemporània de la figura de Don Joan, un dels mites indiscutibles de la modernitat europea.
Julio Manrique protagonitza el clàssic de Molière, que va convertir el seu llibertí en un home decidit a enfrontar-se a les pors metafísiques, disposat a defensar a qualsevol preu la llibertat del pensament. David Selvas dirigeix una adaptació actualitzada del personatge més llibertí, infidel, seductor, hipòcrita i vividor de la literatura universal. Una revisió contemporània de la figura de Don Joan, un dels mites indiscutibles de la modernitat europea.

 


Repartiment

Anna Azcona

Badalona (Barcelonès). Formada com a actriu a l‘Institut del Teatre de Barcelona, ha treballat al teatre, a la televisió i al cinema. Entre els seus treballs teatrals ha destacat a: 23 Centímetres dirigida per Josep Mª Mestres Els cavalls de mar dirigida per Josep Mª Flotats Catalanish dirigida per Carlos Lasarte Melinda On The Rocks Dir. Manuel Dueso Portes Comunicades de Alan Aigborn. Cia. Amparo Moreno. Dir. Josep M Mestres Picadillo i Canelons de Francesc Luchetti. Dir. Lourdes Barba. Els Contes Dels Boscos De Viena de Odon Von Horvarth. Dir. Pep Munné Una visita inoportuna dirigida per Jorge Lavelli amb la Cia. Josep Maria Flotats Torna a tocar Sam dirigida per Ricard Reguant El despertar de la primavera dirigida per Josep Maria Flotats A la televisió l’hem vist a: Pepe Carvalho, El cor de la ciutat, Majoria absoluta, Laberint d’ombres, Sitges, L’assaig, Estació d’enllaç, Maky Navaja, La Granja, Els Joglars, Tres estrelles… Com a actriu cinematogràfica l’hem vist a Morir (o no), El per què de tot plegat, totes dues de Ventura Pons, Pareja de tres d’Antoni Verdaguer, Mi hermano del alma de Mariano Barroso i més recentment a Sévigné de Marta Balletbó.

Anna Azcona /

Cristina Genebat

Ha treballat amb directors com Magda Puyo (Ricard G, a partir de Ricard III de W. Shakespeare, i Excés, de Neil Labute); Toni Casares (Salamandra, de Josep Maria Benet i Jornet, i Suite, de Carles Batlle); Ariel García-Valdés (Don Juan, de Molière); Ramon Simó (Escenes d’una execució, de Howard Barker) o Àlex Rigola (Juli Cèsar, de Shakespeare) i Marta Angelat (Tape, d’Stephen Belber), entre d’altres. En televisió ha participat a la sèrie i a la pel·lícula Majoria absoluta, dir. Joaquim Oristrell. També ha traduït fins ara dues peces de teatre: L’illa dels esclaus, de Marivaux, dirigida per Pep Plà a l’Artenbrut i El virus, de Richard Strand, dirigida per David Selvas a la Sala Muntaner.

Cristina Genebat /

Javier Beltrán

Javier Beltrán /

Julio Manrique

Llicenciat en dret per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, cursa els tres cursos oficials d’Interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona, després de quatre anys de formació a l’Aula de Teatre de la Universitat Pompeu Fabra i el Col·legi del Teatre de Barcelona. Fa un curs de treball sobre l’obra de William Shakespeare organitzat per la Unió de Teatres d’Europa, a càrrec de Bruce Mayers. S’estrena professionalment el 1994 sota la direcció de Josep Maria Mestres (Enemic de classe), amb qui ha treballat en diversos muntatges (Klowns, Salvats!, Fashion Feeling Music, Romeo i Julieta). Des d’aleshores Ha treballat també amb Rafel Duran (L’alfabet de l‘aigua, Perifèria Koltès), Tamzin Towsend (Macbeth), Pep Anton Sánchez (Bunyols de quaresma), Joan Ollé (Así que pasen cinco años) i Calixto Bieito (Mesura per mesura). Entre els seus muntatges es compten Terra Baixa, dir. Ferran Madico; Ànsia (Premi de la Crítica de Barcelona) i El pes de la palla, dir. Xavier Albertí; Far Away, dir. Peter Brook; The bug (el virus), dir. David Selvas, Salamandra, dir. Toni Casares, i Titus Andrònic (Premi de la Crítica de Barcelona) i Juli Cèsar, dir. Àlex Rigola. El 2004 va estrenar una peça seva, El miedo y la música, al STI-CC. També ha participat en les sèries televisives Nissaga: l´herència, Temps de silenci i Porca Misèria, i a les telemovies Valèria i L´estratègia del cucut, de Sílvia Quer; Delta, d’Oriol Ferrer i Coses que passen, de Sílvia Munt. En cinema destaca la seva participació a Soldados de Salamina, de David Trueba i a Febrero, de Sílvia Quer. Ha participat també a En Pólvora, d’Àngel Guimerà, dir. Sergi Belbel i, com a director, Els boscos, de David Mamet. Pel Festival Barcelona Grec de 2006 va participar a Arbusht un text de Paco Zarzoso dirigit per Àlex Rigola i el 2007 entra a formar part de la companyia Teatre Lliure on ha participat en l’explotació en gira d’Otel·lo, European House, ha format part també del repartiment d’El dúo de la Africana, de Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé, de La torre de la Défense de Copi, dir. Marcial di Fonzo Bo i de 2666 de Roberto Bolaño. dir. Àlex Rigola. Aquesta temporada s’ha estrenat com a director al Teatre Lliure amb La forma de les coses.

Julio Manrique /

Lluís Marco

Lluís Marco Ulisses Ha treballat com a actor als següents espectacles teatrals: Després de l'assaig, d'Ingmar Bergman. Dir. Jordi Mesalles (2003-02). Popcorn, de Ben Elton. Dir. Angel Alonso. Villarroel Teatre (2001-00). Històries d'amor, de Toni Cabré. Dir. Toni Casares. TNC (2000). El sopar dels idiotes, de Francis Veber. Dir. Paco Mir. Teatre Condal (2000-98). Pigmalió, de George Bernard Shaw. Dir. Joan Lluís Bozzo. Teatre Poliorama (1998-97). Tres actos desafiantes, de David Mamet, Elaine May, Woody Allen. Dir. José Pascual. Teatro Lara (1997-96). Kvetch, de Steven Berkoff. Dir. José Pascual. Gira per l'Estat espanyol (1996-95). A l'est de qualsevol lloc, d'Edward Thomas. Dir. Josep M. Mestres. Mercat de les flors (1995). La corona d'espines, de Josep M. de Sagarra. Dir. Ariel García Valdés. Centre Dramàtic Teatre Romea (1994-93). Paraula de poeta-17 Joan Margarit. Dir. Anna Lizaran. Teatre Lliure (1994-93). Colometa la gitana o el regrés dels confinats. Qui... compra maduixes?, d'Emili Vilanova. Dir. Sergi Belbel. Centre Dramàtic Teatre Romea (1994-93). La festa, de Lluïsa Cunillé. Dir. Nuria Furió. Centre Dramàtic Teatre Romea (1994-93). Roberto Zucco, de Bernard Marie Koltés. Dir. Lluís Pascual. Teatre Lliure (1994-93). La filla del mar, d'Àngel Guimerà. Dir. Sergi Belbel. Centre Dramàtic Teatre Romea (1993-92). El parc, de Botho Strauss, Dir. Carme Portaceli. Teatre Lliure (1993-91). Timon d'Atenes, de William Shakespeare. Dir. Ariel García Valdés. Teatre Lliure (1991-90). Trucades a mitjanit, d'Eric Bogosian. Dir. Pere Planella (1991-90). El castell dels tres dragons, de Serafí Soler Pitarra. Dir. Damià Barbany. Teatre S.A.T. (1991-90). Ondina, de Jean Giraudoux. Dir. Santi Sans (1988-87). Anònim Venecià, de Giuseppe Berto. Dir. Francesc Cruzate. Teatre Municipal de Badalona (1987-86). Romeo y Julieta, de William Shakespeare. Dir. Esteban Polls. Teatre Victòria (1985-84). Batalla de reines, de Serafí Soler Pitarra. Dir. Antoni Chic. Centre Dramàtic Teatre Romea (1984-83). Pel que fa al cinema, ha treballat als llargmetratges: Ilegal, de Ignacio Vilar (2001); Mi casa es tu casa, de Miguel Álvarez (2001); Nosotras, de Judith Collell (2001); A tiro limpio, dirigit per l'SCAC (2000); No es pot tenir tot, de Jesús Garay (1997); A tiro limpio, de Jesús Mora (1996); Asunto interno, de Carles Balagué (1995); Gimlet de José Luis Acosta (1995); Transeúntes de Luis Aller (1994); Mal de amores, de Carles Balagué (1993); El cazador furtivo, de Carles Benpar (1992). També ha protagonitzat les TV movies següents: Iris TV, de Xavier Manich (2002); L'orquestra de les estrelles, d'Eduard Cortés (2002); Temps Afegit, de Jesús Font (2002); Última jugada, de Lluís M. Güell (1997); Laia, de Jordi Frades (1995) i els curtmetratges Angavu, de Marta Creus (2000); La ciudad sin puentes, de Manel Polls (1991); Palomas en la carretera, de Manel Polls (1991) i Salida del estadio (1990). Pel que fa a la televisió ha treballat, entre altres sèries i espais dramàtics, a Para qué sirve un marido i Cuando las nubes cambian de nariz, per a TVE; Hospital Central, El comisario, Carvallo, per a Tele 5; La saga de los Clark, per a Canal Plus i Jet Lag, Temps de silenci, Psico-Express, El mirall trencat, Casting, Dinamita, Nissaga de poder, La Rosa, La Lloll, Estació d'enllaç, Poble Nou, Vostè mateix, Quico el progre, El parc, Timó d'Atenes, Bala perduda, Terranova, Crònica negre per a TV3. També ha treballat a programes de ràdio i com a actor de doblatge.

Lluís Marco /

Manel Sans

TEATRE Sota l’escorça (2005) d’Oriol Tarrason. Dir. Oriol Tarrason. Versus Teatre Coneixes en Prosinetky (2004) de Paco Mir. Dir. Jaume Costa. Teatre Principal Broc-Gros (2004) de Gerard Vázquez. Dir. E. Alavedra. Versus Teatre. El Tinent d’Innishmore (2003) de M. Mac Donald. Dir. J. Mª Mestres. TNC. Vermell, Negre i ignorant (2003) d’Edward Bond. Dir. Manel Dueso. S.T.I. Sala Muntaner. Romeu i Julieta (2003) de W. Shakespeare. Dir. J. Mª Mestres. Sala Fabià Puigserver. Retorn al Desert (2003) de B. M. Koltés. Dir. Carme Portaceli. Sala Fabià Puigserver. Titus Andrònic (2002) de W. Shakespeare. Dir. Àlex Rigola (gira) El Somni del guanyador (2002) de Gerard Vázquez. Dir. Robert Torres. S.T.I. Tantarantana. Suzuki I i II (2001) d’Alexei Xipenco. Dir. Àlex Rigola. Sala Fabià Puigserver. Numbert (2001) de Gerard Vázquez. Dir. Robert Torres. S.T.I. Creieu-me, un esperit se m’ha ficat al cos (2001) de R. Ciambroni. Dir. Jaume Mallofré. Versus Teatre. Un cop baix (2001) de R. Dresser. Dir. Àlex Rigola (gira) La millor marihuana la fa la mama (2001) de D. Fo. Dir.Guillem Carilla. (gira) Restes humanes sense identificar o la veritable naturalesa de l’amor (2001) de Brad Fraser. Dir. Manel Dueso. Mercat de les Flors. La màquina d’aigua (2000) de D. Mamet. Dir. Àlex Rigola. S.T.I: No és tan fàcil (2000) de Paco Mir. Dir. J. Mª Mestres. Capitol II. TELEVISIÓ Estació d’enllaç Laberint d’Ombres Pagats per riure Temps de silenci L’un per l’altre Plats Bruts Jet-Lag

Manel Sans /

Nausicaa Bonnín

Nausicaa Bonnín / Xavier Ricart

Fitxa tècnica

/ Adaptació:

Cristina Genebat

Ha treballat amb directors com Magda Puyo (Ricard G, a partir de Ricard III de W. Shakespeare, i Excés, de Neil Labute); Toni Casares (Salamandra, de Josep Maria Benet i Jornet, i Suite, de Carles Batlle); Ariel García-Valdés (Don Juan, de Molière); Ramon Simó (Escenes d’una execució, de Howard Barker) o Àlex Rigola (Juli Cèsar, de Shakespeare) i Marta Angelat (Tape, d’Stephen Belber), entre d’altres. En televisió ha participat a la sèrie i a la pel·lícula Majoria absoluta, dir. Joaquim Oristrell. També ha traduït fins ara dues peces de teatre: L’illa dels esclaus, de Marivaux, dirigida per Pep Plà a l’Artenbrut i El virus, de Richard Strand, dirigida per David Selvas a la Sala Muntaner.

Cristina Genebat /

David Selvas

DAVID SELVAS (Barcelona 1971) Com a director “Who is P ?”. Pier Paolo Passolini. Teatre Lliure. “El virus” de Richard Strand. Sala Muntaner. Com a actor Teatre “Los veraneantes”de Maximo Gorka. Dir.C. Subirós. Teatre Lliure. “La Celestina” de F. De Rojas.Dir. Robert Lepage “Julio Cesar” de W. Shakespeare. Dir. Alex Rigola “El polígrafo” de Robert Lepage y Marie Brassard. Dir. R.Lepage “Mesura per mesura” de W. Shakespeare. Dir. Calixto Bieito “La verdadera naturaleza del amor” de B. Frasser. Dir. M. Dueso “La serva amorosa” de Moliere. Dir. Ariel Garcia Valdés “Testamento” de Benet i Jornet. Dir. Sergi Belbel “Amfitrion” de Moliere. Dir. Calixto Bieito Cinema “Atlas de Geografía Humana” Dir. Azucena Rodríguez. “Nubes de Verano” Dir. Felipe Vega “Valentin” Dir. J. Luis Iborra “Pau y su hermano” Dir. Marc Recha “Amic/Amat” Dir. Ventura Pons “Carícies” Dir. Ventura Pons

David Selvas /

Sergi Pompermayer

Neix a Barcelona l’any 1967. Comença com actor en teatre d’aficionats on també dirigeix alguna peça. Més endavant combina els seus estudis de veterinària amb les classes d’interpretació al Col•legi de Teatre de Barcelona. La seva primera obra publicada és Zowie que obté el XXV Premi de Teatre Ciutat d’Alcoi i s’estrena per a la temporada 97-98 al teatre Lliure sota la direcció de Lluís Homar. També ha escrit “Àngels” (estrenat al Tívoli), “Refugiats” (estrenada al TNC), “El sexe dels objectes” (lectura dramatitzada al TNC) i “Cafè”. També ha treballat a la ràdio i a la televisió com a guionista de diversos shows i programes de ficció. Entre d’altres, “Plats bruts”, “La Cosa Nostra”, “Moncloa ¿dígame?”, “7 de notícies” i “Jet lag”. Les relacions humanes, i més concretament les relacions de parella, són la base de l’obra de Pompermayer. Els seus personatges sempre són èssers solitaris que creuen trobar en la parella la seva salvació. Més tard arriba, inevitablement, el desengany. A Cafè l’home es separa de la seva dona perquè ha conegut una jove a la oficina que al final el deixa per un altre. A El sexe dels objectes la incomunicació forma part del món de la parella. Una incomunicació que transforma les persones en objectes inerts i els objectes en éssers vius. A Zowie una ciutat futurista és el centre de l’acció. Els telèfons no paren de sonar. La gent es busca constantment. Zowie mata l’amant de la seva germana/germà perquè no pot suportar que ningú ocupi el seu lloc. Refugiats resulta ser una ferotge crítica social contra els medis de comunicació. Sense treure-li importància, dota a aquest text d’un humor negre, irònic i enginyós, com a la resta de la seva producció dramàtica. Sergi Pompermayer, un membre de la jove generació de dramaturgs catalans que, text a text, es reivindica com a un autor compromès, innovador i amb un do especial per la comèdia.

Sergi Pompermayer / Ajudant de direcció:

Sandra Monclús

Sandra Monclús / Ajudant de vestuari:

Clara Peluffo

Clara Peluffo / Ajudant d'escenografia: Jacqueline Netter /

Josep Iglesias

Josep Iglesias /

Marina Soteras

Marina Soteras / Audiovisuals: Mürfila / Cap tècnic: Carles Hernández / Caracterització:

Paula Ayuso

Paula Ayuso / Construcció d'escenografia: Carles Hernández (Xarli) / Òscar Hernández (Ou) / Disseny de so:

Lucas Ariel Vallejos

Lucas Ariel Vallejos és enginyer electrònic i enginyer tècnic de telecomunicacions especialitzat en So, i músic (estudis de piano, baix elèctric, i actualment està centrat en l’estudi de la batería). Desenvolupa espais sonors i músiques per audiovisuals i teatre, on cal destacar les obres teatrals La Màquina de Parlar (Victoria Szpunberg, 2007) i Singapur (Pau Miró, 2008). Paral.lelament, participa en formacions musicals diverses.

Lucas Ariel Vallejos / Disseny del sistema audiovisual: Alfons Ferri / Escenografia:

Max Glaenzel

Max Glaenzel / Espai sonor: Mürfila / Il·luminació:

Mingo Albir

Mingo Albir / Moviment:

Núria Legarda

Núria Legarda / Realització vestuari: Dress Art / Nene Fernández / Traducció:

Cristina Genebat

Ha treballat amb directors com Magda Puyo (Ricard G, a partir de Ricard III de W. Shakespeare, i Excés, de Neil Labute); Toni Casares (Salamandra, de Josep Maria Benet i Jornet, i Suite, de Carles Batlle); Ariel García-Valdés (Don Juan, de Molière); Ramon Simó (Escenes d’una execució, de Howard Barker) o Àlex Rigola (Juli Cèsar, de Shakespeare) i Marta Angelat (Tape, d’Stephen Belber), entre d’altres. En televisió ha participat a la sèrie i a la pel·lícula Majoria absoluta, dir. Joaquim Oristrell. També ha traduït fins ara dues peces de teatre: L’illa dels esclaus, de Marivaux, dirigida per Pep Plà a l’Artenbrut i El virus, de Richard Strand, dirigida per David Selvas a la Sala Muntaner.

Cristina Genebat / Vestuari: Maria Armengol

Crítiques Express

+
El que La Brutal ha fet és penjar-se al gronxador de Molière i balancejar-se amb allò que el mateix Molière li suggereix, però adaptat rabiosament —brutalment, vaja— al dia.
+
Un repartiment molt bo (amb Manel Sans, excepcional) no tapen el desconcert que provoca el plantejament de l'obra. La part fantàstica em va recordar "El Resplandor".
+
David Selvas condemna Don Joan amb excesiva severitat, dins un espectacle a estones brillant, però a estones, massa perdudament infernal

Crítiques

  • No hi ha Critiques d'aquest espectacle

Prescripcions

  • No hi ha comentaris de prescripció per aquest espectacle

Noticies

  • El 'Don Joan' de La Brutal transporta Molière al segle XXI

    Tenim dues notícies, una molt bona i l'altra... bona i dolenta a la vegada, mira! La bona és que la productora La Brutal (en coproducció amb el TNC) estrena un nou espectacle i això sempre és d’agrair. Fins ara només ens han donat alegries (Timó d'Atenes, Mammón, Cleopatra, l'Onzena Plaga, Santa Ni...
    T. Bruna - 12/03/2016Continuar llegint
  • Un Don Joan trencador fa parada a La Vilella Teatre

    El teatre de La Vilella enceta el 2016 amb l’espectacle Don Juan. Memòria amarga de mi, que es podrà veure després d’un llarg recorregut per festivals des de 2009 i que ha estat guanyador de diversos premis nacionals. La compañía Pelmànec fa una revisió del mite del teatre español i de la literatu...
    Redacció - 08/01/2016Continuar llegint
  • Bonnín estrena a Madrid el 'Don Joan' de Palau i Fabre

    El director Hermann Bonnín recupera Josep Palau i Fabre a escala internacional, quan encara no se'l coneix a Catalunya. El director del Teatro Español, Mario Gas, descartava cap intenció política en produir un muntatge de gran format. L'obra es representarà en castellà des de dijous i fins al 23 de ...
    Jordi Bordes - 12/02/2008Continuar llegint
  • Bonnín estrenarà al Teatro Español el 'Don Joan' de Palau i Fabre

    Mentre els teatres públics del país van endinsant-se molt a poc a poc en el teatre català del segle XX, a Madrid van per feina. I el febrer vinent el Teatro Español, dependent de l'Ajuntament de la capital de l'Estat, estrenarà un Josep Palau i Fabre, dirigit per Hermann Bonnín, 17 actors damunt l'e...
    Andreu Gomilla - 15/11/2007Continuar llegint

Fotos

Videos

No hi ha videos per aquest espectacle

Opina sobre l' espectacle

Dades

Gènere: Teatre
Estil: Drama
Idioma: Català


©Teatralnet Digital Media S.L. 1997-2017

comodo secure

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per a millorar els nostres serveis i mostrar-li publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l’anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que n’accepta el seu ús. Pot canviar la configuració o obtenir més informació a la nostra "política de Cookies". X Tancar