Temporada Alta 2017

Barcelona divendres,   24 de novembre de 2017   Actualitzat a les   19:43 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

Notícies


Crònica. Estrena d'Un cop l'any', una manera d'estimar en llibertat



Publicat per Teresa Bruna Teatralnet
Acaronats per un munt d'amics del gremi de la Faràndula com, entre d'altres, Abel Folk, Glòria Casanova, Manel Fuentes, Jordi Banacolocha, Carme Sansa, Sàskia Giró, Albert Triola, Oriol Broggi, Dafnis Balduz, Guillem Albà, Joel Joan, Anna Sahún, Agnès Busquets, Toni Soler, Queco Novell, Mireia Portas, Roger Coma, Albert Guinovart, Ivan Labanda, Jordi Labanda, Carlos Latre, Mònica Pérez, Jordi Rios, Xavi Serrano… premsa, família i també amics més institucionals com ara Juanjo Puigcorbé, Nèlida Falcó, Jordi Selles, Itziar Castro, Xavier Díaz, Eduard Iniesta o Bet Orfila, -i m'aturo perquè el Poliorama és molt gran- Mar Ulldemolins i David Verdaguer, transformats en la Pilar i el Josep, ens van explicar ahir a la nit la seva curiosa, diferent i meravellosa història d'amor. Era l'estrena oficial de Un cop l'any, l'última proposta dirigida per l'incansable Àngel Llàcer, que s'ha instal·lat al Poliorama fins al mes de febrer.

Hem de dir, però, que abans que s'apaguéssin els llums, Carme Sansa va llegir un text on es demanava la immediata llibertat de tots els presos polítics, els 8 Consellers del nostre govern i els dos Jordis, i el retorn del Govern a l'exili, ja que estaven acusats d'un delicte del que n'eren innocents. "Els acusen d'un delicte de pensament ja que la la raó de la força." El Comunicat acabava demanant també la retirada del article 155.

Seguim. Només per posar-vos en antecedents, per si no heu llegit l'article que vàrem publicar en aquesta revista fa uns dies (Clica aquí) Un cop l'any és un text de Bernard Slade, amb títol original Sime time, Next Year, que va escriure l'any 1975. Ell situava la història als EUA, des dels anys 50 als 75. Aquí, l'actor, dramaturg, director Héctor Claramunt ha adaptat situant l'acció a La Rioja, des del 1975 al 2000, d'una manera molt intel·ligent perquè els protagonistes són catalans, però la Pilar viu a La Coruña, el que permet explicar -només amb imatges- la història d'allò que en dèiem transició., amb tots els referents.

Comença, doncs, l'endemà del dia en què els protagonistes es coneixen, ja llevant-se del llit. Se'ns presenten -dramatúrgicament, és clar!- i ens presenten també al Señor Gustavo, director de l'hotel, que no apareix però hi és gairebé sempre. Som a l'any 1975 i en els propers 110 minuts, anirem saltant d'any de manera irregular: 1980 - 1983 - 1985 -1993 i 2000, tot i que ells es troben cada any, el mateix dia i a la mateixa habitació.

Jo diria que té l'espectacle se segueix de dues formes bàsiques. Una és la gran història d'amor que ens expliquen, lluny del que estem acostumats, i encara més si l'analitzem darrere dels moments hilarants que proposa: la d'una parella que s'ha trobat i s'ha enamorat, però tots dos estan casats i tenen fills. I en parlen amb tota la naturalitat del món, sense escenes ni exigències de gelosia. Crec que ho he de deixar aquí, perquè descobrir-ho en directe sense saber les situacions que es creen, val molt la pena.

Per altra banda hi ha el pas del temps. En el traspàs d'una etapa a l'altra, veiem reflectides a les parets de l'habitació les situacions que hem anat vivint tots en aquests anys, bones i dolentes. Imatges de revistes del cor amb el naixement d'algun dels fills de Julio Iglésias i Isabel Preysler, el casament de Lady Di, el 23F, las Malvinas, el Naranjito, l'assassinat de John Lennon, la caiguda del Mur de Berlín, el rock català, Dalí,´la Guerra del Golf … El camí és llarg, els successos molts i van en paral·lel amb els canvis físics i mentals dels protagonistes, sobretot de la Pilar, que passa de ser una nena simpàtica -i mentalment molt oberta, això si- a una dona que ha evolucionat primer atrevint-se a llegir El Lazarillo de Tormes fins fer una carrera a distància. Una manera subtil de mostrar l'evolució de la dona, sense fer-ne banderes, però efectiva. L'home queda una mica més malparat, perquè és ple de manies que costen de foragitar. Peró són tots dos entranyables, te'ls estimes molt. I és clar, al final, ja parlen dels néts…

El pas d'una part de la vida, de la nostra i d'una més teatral, que no para de reivindicar la llibertat en tots els aspectes, aquí representada per dues persones que s'estimen molt, molt, però que això no ha de ser impediment perquè cadascú esculli o segueixi el seu camí. Si. Una lliçó de llibertat.

Imatges noticia

Cerca per títol de la notícia:


SAT-giff