Festival TNT 2017

Barcelona dimarts,   19 de setembre de 2017   Actualitzat a les   17:15 (CET)  - EDICIÓ CATALUNYA -

Opinio Teatralnet TELÓ ESQUINÇAT

El pols musical del West End (1)



En els darrers Telons dedicats a repassar la cartellera teatral londinenca ens vam posar tan dramàtics i ens vam dedicar tant al teatre de text, que vam deixar de banda la sempre esplèndida oferta de teatre musical que ofereix la capital britànica. Doncs, què us sembla si ara entrem en matèria? Al cap i a la fi, de ben segur que molts i moltes de vosaltres esteu tornant ara mateix de les vacances estiuenques, pensant ja per fer més suau el retorn a la normalitat en alguna propera "escapada" que torni a trencar amb la normalitat. Una de les coses que fa habitualment qualsevol persona civilitzada quan es reincorpora a la seva rutina laboral, consisteix precisament a preparar un calendari detallat en què figurin tots els propers ponts i aqüeductes amb possibilitats d'escapada. I no cal ni dir que Londres és sovint el destí multitudinari de moltes d'aquestes escapades. Doncs per anar ben preparats, val la pena repassar algunes de les incorporacions més o menys recents que s'han produït en la cartellera de teatre musical del West End des del darrer cop que us vaig parlar del tema. Tot i que no me'n puc estar tampoc de fer-li també un repàs ràpid a uns quants espectacles que ja no hi són, però que mereixen un moment d'atenció (d'altra banda, mai no saps quan te'ls pots acabar trobant una altra vegada per qualsevol altre indret). Per cert: qualsevol viatge que feu a Londres des d'ara mateix (les prèvies van començar la passada setmana) i fins al pròxim mes de desembre, han d'incloure obligatòriament una visita al National Theatre per tal d'intentar fer-se amb una entrada (encara que les localitats estiguin esgotades, ja sabeu que si matineu molt, el National cada dia en posa a la venda un grapat) per veure Follies. Han passat més de tres dècades des que l'extraordinària obra mestra de Stephen Sondheim es va estrenar al Shaftesbury Theatre. I encara que des de llavors l'espectacle hagi sigut objecte de diverses produccions de petit o mitjà format o d'alguna molt vistosa versió concert (jo mateix us vaig fer la crònica de la que es va presentar al seu moment al Royal Albert Hall), aquesta és una ocasió única per gaudir de Follies en tota la seva esplendor, mitjançant una gran producció d'aquelles que prometen fer història. De moment, tot apunta al fet que som davant una de les grans sensacions de la tardor teatral londinenca. Ja us ho explicaré.

Fora d'escena: quan sis penics són tota una fortuna

Així, fora d'escena, es troben ja els espectacles dels quals ara us en faré cinc cèntims. De fet, un d'ells encara s'està representant en el moment en el qual us escric aquestes línies, tot i que li resta ja poc temps de vida: tot just acaba d'abandonar el Noël Coward Theatre l'estupenda producció de Half a Sixpence que Cameron Mackintosh (per cert: el productor de The Phantom of the Opera, Les Misérables o Miss Saigon, ho va ser també d'aquell muntatge de Follies que abans us esmentava) va presentar l'any passat al Chichester Festival. I que després va arribar a Londres amb la intenció de fer una breu temporada que s'ha anat allargant a cop de pròrrogues. Tot i així, diria que els deu mesos de representacions encara resulten poc, per a un muntatge amb les qualitats que presenta aquesta revisió d'un petit clàssic del musical britànic dels anys 60. Un petit clàssic deliciosament old fashioned al qual val la pena dedicar-li uns quants paràgrafs. Encara que només sigui en atenció a tots aquells i totes aquelles de vosaltres que potser recordeu amb afecte la versió cinematogràfica de l'obra, aquella La meitat de sis penics filmada el 1967 per un George Sidney associat per sempre més als anys daurats del departament de musicals de la Metro-Goldwyn-Mayer, i protagonitzada pel mateix Tommy Steele que havia protagonitzat també l'espectacle tant a Londres com a Broadway.

El bon amic d'Elvis

Tommy Steele era per aquella època tot un ídol de masses de l'escena musical britànica; ho venia sent des que, encara adolescent, es va convertir en estrella d'una banda de rock and roll fundada per ell mateix amb el nom de The Steelmen. Ben aviat , Steele (qualificat llavors com la resposta anglesa a Elvis) es va ficar a la butxaca una joventut britànica ansiosa per fer-se seus els nous ritmes que venien de l'altra banda de l'Atlàntic. I, com havia fet el mateix Elvis, va fer també el salt cap a la pantalla gran, protagonitzant unes pel·lícules que, més enllà d'ser considerades com a pioneres del cinema rock and roll britànic, no passaven de ser vehicles al servei del seu carisma musical. Parlant d'Elvis: durant dècades, es va creure que l'anomenat Rei del Rock no havia visitat mai les Illes Britàniques, tret d'una breu escala tècnica a un aeroport. Això fins que, el 2008, l'empresari teatral Bill Kenwright va revelar al llarg d'una entrevista televisiva que, just mig segle abans, Elvis havia dedicat un dia a passejar-se pels carrers de Londres tenint a Steele com a guia turístic, després d'una trucada telefònica en la qual va quedar palesa la complicitat d'aquests dos. Poc després, Steele va declarar que aquella jornada al llarg de la qual va haver-hi fins i tot temps per visitar el Parlament, havia estat una trobada entre dos joves que compartien el mateix amor per la música, i va mostrar el seu disgust pel fet que la visita, secreta, s'hagués fet pública. Queda demostrat, doncs, el bon rotllo que existia entre els dos ídols.
El cas és que, amb el temps, el rock se li va anar quedant petit a un Steele que va anar dirigint el seu repertori cap a sonoritats més obertament pop. I quan el teatre musical es va creuar pel seu camí, va ser ja per seguir formant part per sempre més de la seva trajectòria artística. De fet, fins fa ben poc (i no queda descartat que ho torni a fer) , l'avui octogenari Steele encara aprofitava els dies de Nadal per transformar-se en Scrooge i seguir omplint teatres de Londres i de tota Anglaterra. L'èxit de Half a Sixpence (un èxit espectacular a Anglaterra, i més relatiu a l'altra banda de l'Atlàntic), fins i tot li va obrir a Steele les portes de Hollywood, tot i que ni El valle del arco iris (una de les primeres pel·lícules de Francis Ford Coppola) ni El más feliz millonario (amb la qual els estudis Disney van intentar repetir la fórmula de Mary Poppins), tinguessin la bona rebuda comercial requerida per dos produccions de molt elevat pressupost. L'aventura de Hollywood, va quedar així conclosa. Però Steele ha sabut com seguir mantenint la celebritat pròpia de les grans figures a les seves Illes Britàniques. I bé es mereix aquest petit homenatge que li acabo de fer, si serveix perquè algú encuriosit es posi a buscar per YouTube imatges de les seves actuacions. O perquè recuperi la versió filmada de La mitad de seis peniques, que sense ser cap clàssic del cinema musical (Sidney va caure aquí en alguns vicis estètics propis de l'època, com ara l'excés d'imatges difuminades mitjançant el flou), i tot reconeixent que potser Steele es passa de vegades amb la seva simpatia riallera, no deixa de semblar-me una encisadora pel·lícula amb quelcom de bonic record d'infància.

I si canviem la lluita de classes per la festa interclassista?
El cas és que, potser pel fet que la vinculació de l'obra amb el seu intèrpret era tan intensa, o potser per aquell caràcter Old Fashioned de la peça que forma part del seu encant però que pot tirar una mica cap en darrere a segons qui, Half a Sixpence ha quedat fora dels circuits del teatre professional britànic al llarg dels darrers cinquanta anys. I no cal dir que tampoc els circuits teatrals nord-americans han sentit la temptació de recuperar-la: al cap i a la fi, aquesta és una obra tan british com el té de les cinc.
Això, fins que Sir Cameron Mackintosh s'ha decidit a donar-li un bon repàs, que ha suposat tant la revisió de cap a peus del llibret, com la incorporació de nous números musicals. Pel que fa a la lletra escrita, Mackintosh li ha encarregat el nou llibret a aquest guionista estrella que és Julian Fellowes. Quelcom que no deixa de ser tan encertat com un xic paradoxal. Fellowes, per si algú no hi ha caigut, és ni més ni menys que el creador de la sèrie Downton Abbey, que anys abans havia ja estat oscartizat gràcies a la pel·lículaGosford Park. És a dir: és un magnífic escriptor de guions que sap molt bé com construir històries en les quals conviuen el món de la vella aristocràcia i l'alta burgesia anglesa carregada de privilegis de classe, i el món d'aquella altra classe social força menys privilegiada que sovint, està al servei de l'anterior. El món, en definitiva, d'A dalt i a baix , per dir-ho amb el títol d'una altra sèrie mítica, la influència de la qual Fellowes sempre ha reconegut en el seu propi treball. I aquesta convivència / tensió entre aquests dos món, es troba també a l'origen de Kipps. The Story of a Simple Soul, l'excel·lent novel·la d'H. G. Wells publicada l'any 1905 que inspira el musical.
La paradoxa resideix en el fet que mentre Fellowes, fill de diplomàtic i format a les millors escoles privades britàniques, és un digne representant de l'ala més culturalment oberta del partit conservador amb seient inclòs a la Cambra dels Lords, Wells, l'autor de La guerra dels móns (un relat de ciència ficció que en té també quelcom de paràbola metafòrica sobre l'ordre social imperant a l'Anglaterra del moment), era fill d'un jardiner després reconvertit en botiguer sense èxit i jugador professional de cricket i d'una noia de servei, i es va convertir en un declarat defensor del socialisme. I la seva ideologia es fa també transparent al llarg del divertit relat ple d'ironia social que ens explica la historia d'Arthur Kipps, un orfe empleat en uns grans magatzems la fortuna del qual canvia de la nit al dia quan rep una gran herència. A partir d'aquest moment, i guiat també per l'amor que li desperta una noia de classes social alta, Kipps inicia un procés de "reeducació" que, entre altres coses, li permet a Wells entrar amb humor en el tema de la forma com el llenguatge i la seva utilització, es converteix en un element clau de la diferència de classes. En aquest sentit, els intents de Kipps per estar a l'altura de les circumstàncies, vénen a connectar una mica amb les classes de dicció que el professor Higgins imparteix a l'Eliza Doolittle de Pigmalió, l'esplèndida obra teatral escrita per aquell altre esperit socialista i irònic que va ser G.B. Shaw.
En qualsevol cas, el llibret que Beverley Cross (que, per cert, va ser el segon marit de Maggie Smith, futura protagonista de la sèrie que ha fet de Fellowes una celebritat mundial; ja veieu com n'és de petit el món) va escriure per la primera versió de Half a Sixpence, ja deixava en segon pla els dards socials continguts a l'obra de Wells. I, com us podeu imaginar per tot el que porto dit, Fellowes els ha suavitzat encara més, afegint-hi a l'obra (potser amb intencions subliminars; d'un Lord, et pots esperar qualsevol cosa) aquell gran moment de bon rotllo compartit entre els de dalt i els de baix que dóna lloc a una memorable festa de ritme progressivament embogit. A poc a poc, però de forma imparable, els elegants representants de la més alta i respectable aristocràcia local (l'Anglaterra de l'obra, és una Anglaterra un xic rural lleugerament allunyada de Londres) es deixaran arrossegar per l'encant i el dinamisme de Kipps –aquests Kipps que se sent també ara atret alhora pels dos mons que tiren d'ell- i el seu estimat banjo. Això, fins a arribar a trobar-te (literalment) convidats penjats de les làmpades, en una escena de gresca col·lectiva que, quan assoleix el seu màxim clímax, fins i tot em va fer pensar en l'antològica festa plena de disbauxa en la qual ens ficava la Maria Friedman de Hight Society. I aquí, és quan toca parlar de l'altra gran aportació que ofereix aquest muntatge: les noves cançons – com ara la magnífica Pick Out a Simple Tune que dóna lloc a tan joiós moment- que el tàndem format per Anthony Stiles i Drewe han afegit a la ja brillant partitura original creada per David Haneker. El cas és que Stiles i Drewe – que quan volen, també saben crear excel·lents obres totalment originals- demostren un cop més la seva habilitat per fer harmonitzar el seu talent amb el d'obres ja existents de notable popularitat. Només cal recordar en aquest sentit com s'ajustaven a l'escenari els nous temes que van crear per a la versió teatral de Mary Poppins amb les mítiques cançons universalment popularitzades per la pel·lícula.
Per la seva banda, la direcció de Rachel Kavanaugh, es recolza en una escenografia en constant moviment tan àgil com el mateix espectacle, i ben hàbil a l'hora de crear les ràpides transicions entre l'elegant saló de classe alta i el bulliciós pub de classe baixa que ens visualitzen molt bé alhora la forma d'estar amb un peu aquí i un peu allà en què s'ha convertit l'existència de Kipps. Kavanaugh no defuig en absolut el punt old fashioned de l'original. El que fa més aviat amb l'ajut dels seus excel·lents intèrprets (em vaig perdre l'actuació de l'aclamat Charlie Stemp, però us puc assegurar que el seu cover va acabar posant dempeus tot el teatre), és demostrar-nos com de captivador pot resultar un espectacle catalogat com a old fashioned, quan està defensat per un equip capaç de demostrar-te que les coses fetes amb talent estan més enllà de les modes. Creieu-me: si per casualitat –tampoc no seria res estrany-, Cameron decideix donar-li més vida al muntatge programant una gira nacional, busqueu-lo allà on sigui: la seva contagiosa alegria us compensarà el viatge.

I encara més fora d'escena...

Decididament, el compositor Duncan Sheik -que abans de fer el salt escènic, ja era una figura de prestigi en el món del pop rock un xic alternatiu- no acaba de tenir sort en el món del teatre, malgrat haver-se estrenat en ell de la millor manera imaginable. Sheik és el responsable de l'estupenda partitura de Spring Awakening, el musical basat en la cèlebre obra de Frank Wedekind que va arribar a Broadway l'any 2006, que es va emportar tots els premis de la temporada (inclòs el Tony guanyat per ell mateix), i del qual l'any passat el Teatre Gaudí Barcelona ens va oferir una notable versió que de ben segur no us vau perdre. Però el cas és que després de tan satisfactòria experiència, a Sheik li ha costat trobar el punt de connexió amb el públic i amb la crítica que va assolir llavors. Personalment, em resulta incomprensible entendre el fracàs amb el qual es va saldar l'estrena a Broadway d'American Psycho, malgrat que (per contra, i per compensar una mica el que us estic explicant), l'espectacle havia tingut abans una molt bona acceptació amb el cartell de sold out penjat cada dia quan l'Almeida de Londres va presentar-lo amb caràcter d'estrena mundial per una breu temporada. El cas és que , des de fa no massa setmanes, corre per youtube un enregistrament pirata de l'obra fet a Broadway que us aconsello d'allò més que no us perdeu (en aquest cas, practicar la pirateria no vulnera cap dret d'autor, perquè ara mateix resulta impossible veure l'obra representada a cap teatre del planeta). I si ho feu, n'estic segur que estareu d'acord amb mi, i trobareu que aquesta versió musical del notable i polèmic Best Seller de Bret Easton Ellis, resulta vibrant, sexy, i tan divertidament macabre i brutalment irònica com la novel·la requereix. Serà que trobar-te a l'escenari un Psycho Killer amb humor i lliurat a la seducció del consumisme salvatge, resulta encara un plat massa fort per a Broadway? Però com vosaltres de ben segur no teniu l'estómac tan fi, us aconsello de totes totes dedicar-li un parell d'horetes a aquest espectacle ple també de sensuals i potents coreografies que, com el mateix llibre, constitueix també una sanguinària crònica salvatge d'aquella cultura yuppie dels anys 80 que, d'una manera o l'altra, i per moltes transformacions que hagi experimentat, resulta també ben identificable en la realitat de l'ara mateix. Per cert: els que heu llegit el llibre (a la pel·lícula protagonitzada per Christian Bale, crec recordar que el tema passava més desapercebut), segur que teniu molt present la fixació i admiració que el serial killer i reeixit broker Patrick Bateman sent pel musical Les Misérables, que a l'època en la qual està ambientada la novel·la, era la nova gran sensació de Broadway. Doncs, ja veure la divertida forma com l'espectacle que us estic aconsellant i que Benjamin Walker protagonitza amb molt de carisma personal, li sap treure profit a aquesta presencia a la trama dels Miz.

Andrew Lloyd Weber es posa una mica alternatiu

Seguint amb la trajectòria de Sheik ( una trajectòria que de ben segur interessarà d'allò més o totes aquelles persones que, com jo mateix, considerin Spring Awakening com un dels millors musicals d'aquests darrers anys), cal dir que el músic va publicar el 2009 un disc titulat Whisper House que no era altra cosa que l'embrió del musical amb llibret i lletres de Kyle Jarrow estrenat fa uns pocs mesos al The Other Palace de Londres. I ara, toca fer un apart, i comentar-vos una mica els estimulants objectius que s'ha proposat aquesta sala, un modern, bonic i funcional teatre de mitjà format (213 butaques) amb disposició d'amfiteatre que està situat a quatre passes de l'estació Victoria (i del teatre en el qual, d'aquí a uns mesos, s'estrenarà l'esperadíssim Hamilton), i que fins fa poc, era conegut com el St. Martin's Theatre. Això, fins que va arribar Sir Andrew Lloyd Webber, i es va fer càrrec de la sala.
A Sir Andrew (que ara mateix torna a triomfar tant al West End com a Broadway amb una School of Rock de la qual us parlaré un altre dia) aquest estiu l'hem tingut molt present a Barcelona. Primer, perquè a l'hora de celebrar el 25e aniversari dels Jocs Olímpics de 1992, tots hem tornat a taral·lejar les notes d'Amics per sempre, la cançó de Webber convertida gairebé en l'himne de l'estiu olímpic. Després, perquè el creador de Cats, Evita, Jesus Christ Superstar o Sunset Boulevard, ha rebut l'honor de protagonitzar una de les brillants seccions de la Nit dels musicals d'enguany, que un cop més ha tornat a esgotar entrades (la gent de Teatralnet es pot sentir ben orgullosa) i li ha proporcionat a la programació del Grec un èxit multitudinari. I finalment, perquè el Versus Teatre ha estat representant al llarg dels mesos estiuencs Tell Me on a Sunday, la més íntima – ja deveu saber que es tracta d'un monòleg cantat- de les seves obres. I donada la bona rebuda que li heu dispensat a aquest espectacle molt ben interpretat per Lu Fabrés, no m'estranyaria gens que el muntatge tingués una nova vida. El cas és que Sir Andrew es va fer càrrec la passada temporada de The Other Palace, amb la molt saludable intenció de convertir-lo en un teatre obert als work in progress de nous creadors o noves companyies, i a l'estrena de musicals que, malgrat portar sovint la signatura de noms prestigiosos o d'haver estat representat en altres indrets o circuits, no s'han pogut veure encara a Londres de forma professional.

Els fantasmes i les culpes

I evidentment, aquest era fins ara el cas de Whisper House. Després de la publicació del CD (un àlbum força recomanable), Sheik i Jarrow van estrenar a San Diego un primer muntatge de l'obra. I de ben segur que entre els seus objectius, es trobava la possibilitat de fer el salt cap a Broadway. Però aquesta història de fantasmes només visibles per l'ull d'un nen que acaba de perdre totes les seves seguretats vitals –per moments, a l'obra es percep la petjada del fantàstic Henry James d'Un altre pas de rosca-, que té lloc durant aquells dies de la Segona Guerra Mundial en els quals el govern dels Estats Units va decidir internar a la població japonesa resident al país (un dels protagonistes és precisament un japonès al qual li tocarà patir aquesta injustícia i la xenofòbia que desperta la seva presència), i l'acció de la qual se situa a un far perdut davant del qual s'ha produït algun tràgic naufragi (els fantasmes que busquen justícia, us podrien explicar la responsabilitat que els vius van tenir en la seva mort), no va acabar de quallar. Potser, per la seva mateixa singularitat: ens trobem davant un musical amb un nombre limitat de cançons (un format que per moments s'apropa al de l'obra de text amb temes musicals incorporats) que busquen més potenciar el caràcter atmosfèric de la peça que el seu impacte immediat. I que, malgrat que a la partitura hi podem reconèixer les tessitures rock també presents a El despertar de la primavera, es troba alhora lluny de poder ser qualificat de un musical rock. Tot plegat, ha fet que el pas de l'obra per The Other Palace, hagi estat més discret del que la peça es mereix. Això, malgrat la força d'un repartiment en el qual destaca de forma especial la fantasmagòrica parella formada per Simon Bailey i Niamh Perry: cal tenir en compte que l'apartat musical de l'obra, els hi reserva un protagonisme especial. I malgrat l'encert d'un espai escenogràfic tan senzill com efectiu que sap jugar intel·ligentment amb la paradoxa: quan penses en un far, penses inevitablement en una torre que s'alça cap al cel, mentre que aquí l'interior del far es visualitza com un forat que s'ensorra a la terra; gairebé, un espai metafòric que li dóna forma al forat ple de secrets i pors pel qual es mouen els personatges. En qualsevol cas, deixo anar la idea: estic convençut que aquesta obra inquietant (certament, menys rodona i commovedora que Spring Awakening) podria ser molt ben rebuda a casa nostra, si algú s'animés a muntar-la. El seu caràcter íntim i una mica atípic, la seva història farcida d'elements que evoquen els contes de terror gòtic però que en té també de quelcom de conte sobre la por que alimenta el mateix racisme, i la notable demostració que fa Sheik de la seva habilitat per defugir les categories musicals, mereixen ser tinguts molt en compte. Sir Andrew va fer una bona elecció a l'hora d'acollir l'obra al seu teatre, encara que el públic no li hagi fet prou cas.

I per acabar amb una obra que no podeu veure, però sí podeu escoltar, us recomano fer-vos amb un dels dos enregistraments que existeixen (i encara millor si els busqueu tots dos, el concept disc que va sortir primer, i el que recull el cast original de l'obra) de The Life. Aquest musical de Cy Coleman estrenat el 1996, ens parla d'aquella època no pas massa llunyana en la qual el carrer 42 , havia deixat de ser aquell carrer ple de somnis d'èxit en el món del teatre que evoca la mítica pel·lícula 42 nd Street (un altre dia us parlaré també del magnífic nou muntatge de l'obra inspirada en la pel·li que triomfa al Drury Lane). Allà pels anys setanta i inicis dels 80, el carrer 42 -i en general moltes de les zones al voltant de Times Square- s'havia convertit en un cau ple de camells venent el seu producte a plena llum del dia, clients d'aquests camells adormits a qualsevol portal (vaja, com el Raval d'ara mateix), i cinemes XXX en els quals es practicava a dojo la prostitució de molt baix nivell. Això, fins que va arribar l'imperi Disney, es va posar d'acord amb un alcalde amb ganes d'escombrar la zona, i es va procedir a fer una regeneració que tampoc va estar exempta de polèmica: potser s'havia passat massa d'un extrem a l'altre, i potser també, s'havia aprofitat la jugada per crear un aparador del triomf de la moralitat.
Sigui quina sigui la vostra opinió sobre el tema, el sensacional muntatge de l'obra que ha presentat fa poc el Southwark Theatre Playhouse (una sala situada fora del West End que no para d'estrenar espectacles de molt alt nivell) s'inicia precisament amb un vídeo que visualitza amb ironia aquella transformació radical de l'entorn de Times Square. Això, abans de ficar-nos en un món habitat per perillosos dealers i camells tronats, putes de bon cor, noies arribistes decidides al que sigui per tal de fer el cim, i reis del cinema porno sempre a la recerca de noves estrelles. Aquest és el món de The Life, una excel·lent obra plena de drama, melodrama, i brillants temes musicals creats pel mateix compositor que ja s'havia apropat al tema de la prostitució de forma més amable amb Sweet Charity, el seu musical basat en la pel·lícula de Federico Fellini Les nits de Cabiria. Recordeu Big Spender? Doncs, ja sabeu el que us podeu trobar en aquests enregistraments.
Ramon Oliver Telo Esquinçat

Crític i col·laborador a Teatralnet.


Articles anteriors