El Chinabum

    0

    Obra: El Chinabum

    Crític: Jordi Bordes

    Mitjà: El Punt / Avui

     

    Com en l’obra iniciàtica de Nao Albet i Marcel Borràs (Teenager experience: straithen con
    freigthen, 2007), les noies d’Aura al Pou debaten sobre la identitat a partir del seu ensopiment. Ho fan en un lavabo d’un local xinès de les Rambles. Però ho evoquen també en els seus moments de flashback no celebrant aniversari al seu pis d’estudiants. Des de l’ensopiment es reconeixen i s’hi identifiquen. La percussió amb els teclats acompanya un espai sonor que, dies més tard, continua ressonant al cap de l’espectador. Una cançó senzilla, absorbent amb un to decadent i surrealista alhora. Les protagonistes deliren agror per moments tot i que, quasi sempre volen ser amables, atractius, que agradin i amb personalitat. Van de la flipada compartint un porro a passar-se una ampolla d’alcohol. I sí, el pastís d’aniversari, tan ensucrat es desfà en els excessos i pinta un quadre final dantesc. Fan coreografia amb el Chinabum però, en realitat, adoren el Frank Sinatra de My way. Sinatra emetia en blanc i negre; els brots d’Aura al Pou són en rigorós directe. La direcció de Paula Ribó ha endreçat les idees i les ha convertit en escenes que mantenen la intriga de thriller alhora que deixa espai perquè cada actriu (vestida en personatge) s’expressi. Les seves contradiccions són les seves reafirmacions.

    Genèric saT! 18-19