Una escena de 'Abans que arribi l'alemany'

Ja hem fet balanç. Però com ja ens van dir a la roda de premsa, la Fira no havia acabat. Quedaven unes hores encara plenes de propostes que vam aprofitar fins l’últim minut possible de diumenge. Al Poliesportiu feien Abans que arribi l’alemany, de la companyia En Blanc, que se m’havia escapar fa uns mesos quan va passar per Barcelona, a La Seca. És un text de l’autora mallorquina Marta Barceló, protagonitzada per Muntsa Alcañiz, que interpreta una dona a la que se li ha diagnosticat Alzheimer. L’actor Pedro Mas fa tots els personatges que l’envolten. Els ha dirigit Joan Fullana i és una obra de procedència mallorquina, amb accent mallorquí, que va guanyar el II Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears.

Em costa parlar de l’espectacle sense començar per les lloances, perquè les tinc totes. L’Alzheimer és un tema que, més o menys aprop, tots hem conegut. I és tant estrany el que imaginem que passa, que de vegades evitem parlar-ne o saber-ne més coses, com si així en poguéssim fugir. Però Abans que arribi l’alemany convida a parlar-ne, a plantar-li cara, a acceptar-lo, fins i tot, d’una certa manera. La protagonista ens explica el seu procés, d’una manera gens dramàtica. Fa entendre, fa riure, trenca tabús, fa emocionar i, sobretot, ens fa tornar a disfrutar d’una Muntsa Alcañiz meravellosa, que feia temps que no veiem.

La dona comença pensant fredament en les coses que cal fer abans que la malaltia avanci, coses com anar al notari, a la parròquia a apostar, perquè “ningú no em va demanar si volia pertànyer a l’església”, el que origina una conversa molt interessant amb el capellà. Anem vivint tot el procés, la ràbia, la impotència, la resignació, la relació amb la família, els fills… En una escenografia sòbria (uns bancs de cadires) la dona es va trobant diferents personatges que ens permeten veure com avança, com es cansa de fer sudokus, allò que no havia fet mai però que sembla que ara ha de fer a tota hora per enganxar la memòria a aquells quadrets…

És una dona valenta, sempre ho ha sigut, i vol canviar els sudokus per un viatge. Sola. Un d’aquells viatges tan bonics en un barco gran. “Vull viure plenament el temps que em resti. Em vull celebrar.” Amb un final així, ja podeu imaginar com estàvem tots d’emocionats: la sala plena i el públic dempeus aplaudint. Al final, ella també semblava emocionada!

Potser he fet espoiler del final, però no te importància. El text és imprescindible i potser algun dia el necessitarem. I dir Em vull celebrar, és el que hauríem de dir tots cada matí, abans de saber les adversitats amb les que ens trobarem. Un 10, de debò. I no m’ho esperava. A mi també em feia por saber mes coses d’aquest alemany de nom tan difícil…

EL TEATRE VISUAL A TÀRREGA
És l’excel•lència del teatre de carrer. Sempre, en les 37 edicions que portem, ha estat un dels grans protagonistes: l’espectacle inaugural, antigament també el de cloenda… Propostes que anem trobant a la programació pensades per vendre per a inauguracions o altres grans esdeveniments.

The Legend of Burning Man és la proposta de Insectotròpics a la Fira. La companyia vol fer en aquesta edició una revisió a la seva producció del 2013 Bouazizi, a través d’un viatge poètic i oníric i basat en fets reals, que explica la història d’un home del qual tothom ha sentit parlar, però de qui ningú en sap el nom. Un mite per a milions de persones, capaç d’incendiar la xarxa i desencadenar al seu pas una onada de revolucions. El videoart, la pintura, el teatre, la música en directe i la performance es fusionen en aquesta producció multimèdia contundent i explosiva que es representa en un cub gegant de quatre parets

Les imatges que s’hi projecten tenen un to de dibuix de còmic molt interessant. Els actors/ballarins van entrant alternativament al cub i el que fan allà dins se’ns mostra en el llenguatge de les ombres xineses. Una meravella de la que no pots treure els ulls del damunt. Per a mi, però, hi ha un problema per als que no sabem prou anglès per seguir l’argument, ja que es parla molt en aquesta llengua i és impossible seguir els subtítols (quan n’hi ha) perquè l’aglomeració de públic no ho permet. Però és tan bonic que n’arribes a prescindir.

El tema de reflexió gira al voltant del poder de manipulació i influència que tenen els mitjans de comunicació i les xarxes socials en la societat. Segons l’agrupació “estem immersos en una realitat on tots som xarxa i ningú es reconeix com aranya”. Una fusió de videoart, pintura, música en directe i performance.
——————————————-

La companyia xilena La Licuadora -que ja va sorprendre FiraTàrrega l’any passat- ha tornat aquest any un nou treball: Lúcidos, basat en l’experimentació escènica de carrer. A partir del cos en moviment, la improvisació i els efectes lumínics i sonors, construeixen situacions mòbils entre objectes lluminosos, i paisatges sonors en un espai habitable amb els llums del capvespre. Narracions abstractes de llum, color i ombra que apel•len els sentits i la percepció.
——————————————-

Acabem -ara si!- amb un dels més espectaculars de l’edició: Silence!, dels francesos Les Commandos Percu. És un espectacle que combina la percussió i la pirotècnia itinerant. Un estrany gènere que arranca al pont del carrer de Joan Maragall, en direcció a la pl. de l’Hort del Barceloní, on es viu l’apoteosi final, amb els esclats de la pirotècnia. Els intèrprets avancen enmig d’un estrèpit encegador, acompanyats de ritmes potents que s’intercalen amb un estrany silenci pensat per generar tensió, fins que es va transformant en deliri. Davant nostre apareix una mena de muntanya de metall per on entren els personatges. Però la muntanya es converteix en un volcà que els acaba alliberant, per tornar-los al seu silenci. Poesia plena de llum, color i focs d’artifici!

I ara, tot un any enyorant Tàrrega!

Genèric saT! 18-19

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here