Arnau Puig

    0

    Que se sent en una situació així? Des del primer dia que no hi ha entrades!
    Com he d’estar! Molt content. El públic s’estima molt el Josep Maria i a cada representació es crea un clima preciós. En realitat som tres: ell, jo i el públic. Certament el teatre és ple cada dia i això no ho havia viscut mai. Però també comporta una responsabilitat!

    Realment l’obra tindria dues parts: la primera vindria a ser a la que esteu tots tres (com tu dius) i la segona (molt més curta) vindria al final, en la que en Flotats agafa la personalitat de l’autor i s’adreça al públic. És, doncs, una autobiografia de Grumberg?
    La segona part està extreta de l’autobiografia de l’autor. I les nou escenes que expliquen les trobades dels dos veïns neixen d’una anècdota també verídica, d’una trobada de l’autor, Grumberg, amb un veí que va tenir fa molts anys. Aquella trobada real va ser el punt de partida per deixar anar el seu imaginari, crear els personatges i construir aquest text que reflexiona sobre les creences, la tolerància, els fanatismes, la història i les grans preguntes eternes què i qui som i si ho som o no. I tot amb un humor molt intel•ligent que de vegades frega l’absurd.

    Els espectadors que estaven asseguts al meu darrere no paraven de comentar que aquesta era l’obra més actual de totes les que s’estan fent actualment a Barcelona. Creus que tot el que està passant en aquests moments ha fet que hi hagi aquesta percepció?
    Lamentablement l’obra toca uns temes que són de rabiosa actualitat, sí. Precisament, si t’hi fixes, al llarg de l’obra hi ha molts foscos, i no hi són per casualitat. Serveixen per deixar temps a la gent per fer comentaris si ho necessiten. Intercanviar una frase amb el company de butaca i tornar a l’obra. El text clava bufetades al nostre dia a dia, ja que el tema religiós i identitari està a l’ordre del dia. Nosaltres a vegades també sentim aquestes frases que diuen els espectadors eh!.
    Ah si? I què diuen?
    Es fan creus del que acaben de sentir a escena. A vegades, fins i tot ja fent l’escena, el públic s’anticipa a la frase que diràs i la diu en veu alta, i això és molt sorprenent. A nosaltres com a actors ens indica que el públic està molt ficat en el que està passant. I és clar, és molt gratificant, cada dia es crea un joc divertit amb el públic en un moment o altre.
    Malgrat que parli de temes que ara estan sortint cada dia al telenotícies l’obra va ser escrita el 2013. El títol original era Per acabar amb la qüestió jueva però arran d’un seguit d’actes antisemites que hi va haver a França quan s’havia d’estrenar l’obra, Grumberg el va canviar per Ser-ho o no, per evitar susceptibilitats abans de veure-la.

    El teu personatge és molt difícil, canviant, llunyà… És fàcil ser dirigit per Flotats?
    Si t’he de ser sincer, és una de les vegades en què m’he sentit més lliure a l’hora de poder proposar. Tret dels primers dies que ens vam haver de concentrar en la dificultat de fer un personatge versemblant dins la seva absurditat, es treballa molt bé perquè el Josep Maria escolta, et deixa proposar idees. Ell crea un clima de confiança per provar coses. També et dóna moltes explicacions tècniques d’aspectes que domina a la perfecció, i és on es nota que porta molts anys al peu del canó. Vam estar dos mesos tancats tots tres -el tercer és en Pep Planas, l’ajudant de direcció, imprescindible- a un espai del Lliure on no hi podia entrar ningú, ni l’escenògraf! I he après molt. Per a ell, cada conjunció, cada paraula, és objecte d’estudi. Busca l’entonació i el sentit just. A vegades se’n anava pensatiu i, l’endemà, et deia: aquella frase la podríem canviar posant la paraula més endavant o al darrere…

    Com que és amic de l’autor…
    Si, això ha estat útil perquè no feia res sense consultar-li a l’autor, tampoc. Quan tenia dubtes, el trucava i ho deliberaven. No és un text fàcil perquè hi ha molts jocs lingüístics. En Salvador Oliva, que ha fet traducció, ha fet miracles per traslladar-lo al català.

    No he volgut començar per aquí perquè em dius que ja tothom ho sap, però jo vull que m’expliquis el conte de fades amb les teves paraules, allò tan bonic que en Flotats sempre explica sobre com et va descobrir per casualitat…
    Ja s’ha explicat molt! Bé, en Jaume Madaula i jo havien estudiat junts a l’Institut del Teatre. Ell havia de preparar una escena per al càsting de El Joc de l’amor i de l’atzar i em va demanar que l’ajudés a fer una trobada entre Romeu i Fra Llorens, que ja havíem fet a classe.

    I Flotats es va fixar amb tu…
    Si, però no per a aquella obra. Ell ja tenia els drets de Ser-ho o no i va veure en mi l’altre personatge. Quan em va trucar, em vaig pensar que em volia per fer de figurant de El Joc de l’amor i de l’atzar. En Flotats em va explicar el projecte, l’argument, però no em deia qui seria l’altre personatge. Fins al final no em va dir que l’altre personatge el faria ell!

    Tot això és molt bonic, però tu no vens del no res. Jo també miro internet, com el teu personatge, i he trobat que als 13 anys ja feies teatre…
    Si, tenia 13 anys quan vaig començar al Teatre Kaddish, en Josep Costa és el meu mestre! Vaig seguir fent teatre al Kaddish i estudiant una altra carrera, als 19 vaig debutar a Barcelona fent un monòleg sobre Francesc Pujols al desaparegut teatre Artenbrut. Després ja tot va anar venint seguit, Institut del teatre, feinetes, companyies…

    Has estat en moltes companyies!
    I encara hi estic! Ara sóc el president del Teatre Kaddish, l’escola on vaig créixer, que no és només una escola sinó que produeix i programa espectacles. Fa cinc anys que vaig sortir de l’IT i he anat cavalcant per companyies amigues, amb un aiguabarreig d’estils. He treballat amb La Calòrica, Els Pirates, Les Antonietes… Vaig estar a la ITNC amb en Xicu Masó, envoltat dels coneixements de l’Albertí tan interessants, he fet un Calderón dirigit per Hermann Bonnín… I ara això. No em puc queixar, no!

    Et deixes La Padrina. A i em va agradar molt Estripar la terra!
    Estava molt bé, si. És cert, aquesta és la companyia pròpia, que vam fer amb en David Marcé i en Ricard Farré, dos actorassos amb qui treballo molt a gust perquè a més ens uneix una gran amistat. Estripar la terra ha estat de moment la única producció, de La Padrina però ja estem mirant de fer el segon projecte. Per cert, parlant de companyies, l’últim trimestre d’aquesta temporada estaré amb Els Pirates fent el Cabaret dels Dilluns del Maldà.

    Això si ‘Ser-ho o no’ t’ho permet…
    Bé, serà només un dia a la setmana. Certament al Josep Maria li agradaria que l’obra recorregués Catalunya, que anés a teatres petits i íntims o més grans. De moment tenim cosetes però estem oberts.

    I quan s’acabi, què penses que passarà?
    Jo sempre toco de peus a terra i segurament a la propera producció tornaré a anar a taquilla i esgarrapant espectadors, com fins ara. Però ja m’ho trobaré. Això que m’ha passat passa poc a la vida i s’ha de gaudir mentre duri. Ara de moment, cada funció és una experiència al 100%

    Genèric saT! 18-19