Xavier Ribera-Vall

    0

    Acadèmies de musicals. Tu també, fill meu?
    Sí. Varem engegar el novembre passat. Varem fer una primera temptativa que va anar molt bé. Varem organitzar un número a l’Auditori de Sant Cugat sobre Historietes de Dagoll Dagom, i va funcionar. Els nanos van cantar un trosset per primer cop a la seva vida, en directe.

    Era necessària la creació d’una escola de musicals a fora de Barcelona?
    Penso que sí, però ens hem trobat amb molts grups amateurs que creen els seus propis espectacles. Vaig ser-hi a un Sweeney Todd del grup Maisomtots que es va fer a Badalona. Vaig entrar en contacte amb ells i em vaig adonar que hi ha gent de teatre que viu els musicals. Aleshores, amb l’Òscar Mas varem decidir muntar una mena d’equip de bricolatge. Una mena de ‘teatre musical a domicili’. Si algú vol muntar un musical o crear les diferents escenes, nosaltres oferim l’experiència.

    Però vosaltres que sou, actors o actors de musicals?
    Nosaltres som uns pringats (riu). Som gent amb experiència en musicals.

    Podem diferenciar formalment actor i actor de musicals?
    Jo diria que no, perquè actues. El que passa es que aquest país és molt donat a l’etiqueta i quan ets actor de musicals sembla com si no poguessis fer res més a la teva vida. El que passa és que si fas televisió pots fer de tot. Això és una cosa bastant especial. Però si et dediques al teatre musical és com si et tallessin les ales. I també passa si només fas teatre. És estrany.

    Quina repercussió ha tingut la vostra tasca a l’escola?
    Ho hem notat en la gent, en les ganes com ho agafen, en les millores que han tingut tot i que han estat poques classes i en grup.

    Com va sorgir la idea?
    Va ser una proposta del Toni Ten, pianista, cantant i compositor amb molta experiència en el món de la música que havia rebut la proposta de la directora, Cristina Allande. Després li ho vaig proposar a l’Òscar Mas perquè tenim en comú una filosofia d’entendre el teatre i el fet musical similar. L’Òscar fa més la part de teatre i jo la de tècnica vocal. Tot això ho anem compaginant i complementant. Hem vist que la gent ha anat captant la nostra filosofia. Ens basem molt en la naturalitat i en dir les coses a l’hora de cantar equilibrant la balança. Això és el que hem fet l’Òscar i jo a l’escenari i és el que la gent que venen als cursos no saben aplicar.

    Has cridat al Sondheim perque vingui a fer alguna Master Class?
    Sí, demà el trucaré (riu).

    Va quedar satisfet del teu Sweeny.
    Sí, i tant.

    Potser ho va dir per quedar bé.
    Hi havia molta gent que ho pot testimoniar. En acabar la funció, es va agenollar i em va dir “Sir” i després va dir que no havia vist mai interpretar les seves cançons com ho havia fet jo…

    Quina d’elles?
    Johanna. Que als Estats Units no s’interpretava per qüestions de censura i que precisament la idea que tenia era aquesta. Guardo a casa amb molt d’amor una dedicatòria que diu que sóc “el millor jutge Turpin de la història” i després varem anar a sopar tota la companyia. Va ser molt bonic. Jo no se si ho diu a tothom. És una persona molt generosa. I és un record que m’acompanya. És com si diguessin que has arribat a la primera divisió, posant un símil futbolístic. Se’n va el Sr. Sondheim als Estats Units i tornes a regional.

    Vols dir que aquí la primera divisió no existeix?
    No estic dient que no existeixi. Hi ha iniciatives que porten a projectes ambiciosos. La gent en el fons té una bona predisposició a crear espectacles. Però no hi ha una infraestructura que estratifiqui la gent. Si tu has fet una feina al nou o al deu, tu has de continuar treballant. No es pot permetre que una persona, o moltes persones, que estan situades a un nivell, deixin de treballar. És estrany.

    Aquesta vida que porteu us deu suposar uns daltabaixos emocionals constants.
    T`has d’autoestimular per crear, regenerar la teva autoestima, perquè sinó et moriries.

    Però aleshores el que falla són les relacions públiques. El caure bé a segons qui.
    Mira, en altres països amb el model anglosaxó estan els sindicats o associacions. La gent ja va al teatre i és el jutge del que està veient a dalt de l’escenari. El mateix públic té una certa incidència. Aquí hi ha poc públic i no té incidència. Fan qualsevol cosa i els agrada. Últimament, però, la qualitat artística ha anat baixant igual que ho han fet els pressupostos de producció.

    Potser reclames que et cridin per fer un Hamlet?
    Jo seria reaci a fer un Hamlet perquè sóc molt respectuós, de la mateixa manera que diria que no a una òpera de Wagner. Però al contrari sí que passa. El que ha fet Hamlet, canta. Això és el que em queixo. Sempre dic que quan vaig fer un musical va ser després d’acabar la carrera de cant al conservatori. Això no vol dir que tothom hagi d’estudiar al conservatori. Però sí cal agafar una base perquè la feina que facis tingui un sentit i no estiguis supeditat a unes limitacions. Jo en els musicals sempre he fet personatges que vocalment he pogut controlar i que he pogut donar a nivell teatral.

    Fins avui, el paper de la teva vida és el Turpin, no?
    És el que m’ha donat més satisfaccions a nivell professional. Tot plegat queda en un sac. Per això vaig voler crear una pàgina web, xavierribera.wix.com/pagina-web amb tots els vídeos dels meus papers. Però també la prova del conservatori on canto L’Aria: Eilt,elit… de La Passió segons Sant Joan de Bach, o cantant Brahms o Schubert i també el jutge Turpin, és clar.

    Molta gent pensa que tu només has fet teatre musical, i la lírica també et cau molt bé.
    Vaig debutar el 91 al Liceu. Es va cremar i van canviar les coses. L’altra dia estava veient una versió de Mahagony i tots els actors i cantants que estaven actuant venien del món de l’òpera. I jo vinc de l’òpera i del teatre musical. Aquí això no es contempla. Aquí, per part del món de l’òpera, són molt reticents a que entri la gent de teatre musical. Fa un any vaig fer una prova a LA Faràndula de Sabadell per els Amics de l’Òpera per La flauta màgica. Vaig cantar l’ària del Papageno. Sempre es diu que el cantant de musical va perdent volum. Vaig obrir la boca i allò se sentia per tot arreu. No sé perquè passa.

    Per culpa dels micròfons?
    Diuen que es va perdent, però és totalment fals. Sempre he dit que aplico la mateixa tècnica amb un lied de Schubert que amb el musical.

    I ara els projectes operístics com els portes?
    Estic preparant una òpera que es diu Un cop de sort, que té continguts sobre l’audàcia a la vida, les decisions del cor enfront a les decisions de la raó. Una feina que m’està entusiasmant molt. El compositor és el Jordi Capellas i la llibretista és la Gisella Pou i suposo que col•laborarà també el Miquel Cobos. El director vull que sigui l’Òscar Mas. Tots som bastant novells en tot això i tenim molta il•lusió.

    Seria una òpera de petit format?
    És un monòleg d’una hora aproximadament amb la intervenció d’un segon personatge, que seria el Miquel. Després també hi ha un parell de personatges mes que farien d’il•lustració de la història. Hi hauria una formació de cambra molt petita. Estem en procès de composició.

    Satisfet del Mar i cel?
    Sí, molt. Ha estat una experiència molt bona perquè ha estat veure el Mar i Cel original des d’una altra perspectiva.

    Abans tu eres Ferran, el cristià.
    Abans jo era el cristià banyut i ara he estat el gos del Saïd. Ha estat molt difícil i molt dur a nivell físic. El menisc me l’he mig trencat i problemes musculars que sempre em feien estar amb el fisioterapeuta. Però ha estat molt bé. A més ha estat un repte en quant a complementar la part vocal amb la part teatral. El Hassen és un personatge molt vigorós però alhora molt contingut. Em portava molt a la intimitat. És un bombó. Si en Joan Crosas sempre diu que el blues és seu, jo dic que aquesta que ha tornat a fer l’Albert Guinovart, és la meva.

    Ui si això ho llegeix el Joan.
    Som grans amics

    Genèric saT! 18-19