Cia. El Martell

Estem en plena Setmana Santa i el Teatre Tantarantana ho té molt clar: molta gent marxa de la ciutat però també molts es queden, i amb ganes d’anar al teatre. Per si entre els que marxen hi som els cronicaires i els que es queden són els espectadors, han optat per fer la presentació de les dues properes propostes a través d’unes originals vídeo-rodes de premsa literàries. I, efectivament, seguir-les ha estat divertit, pràctic i… tot un plaer!

La companyia El Martell ens han presentat Atlàntida 92, un espectacle que fa aigües, que s’estrena el dia 24 i per altra banda, la Sala Àtic 22 recupera ORATIONIBUS #SR, la segona part de la pentalogia sobre Santiago Rusiñol d’Albert Arribas, que ja es va estrenar el 2018. Les publicarem per separat, com si haguéssim anat a dues rodes de premsa, per donar a cada una la visibilitat que es mereix.

Comencem per Atlàntida 92, un espectacle que fa aigües. Aquest és el segon treball que la companyia El Martell presenta dins EL CICLÓ, Cicle de companyies en Residència del Tantarantana. És un text escrit i dirigit per Laia Alsina (Guanyadora del Torneig de Dramatúrgia Catalana edició 2017 i de la Beca Carme Montoriol 2019), que fa servir el poema L’Atlàntida de Jacint Verdaguer i el partit de la Copa de Wembley del 92 per parlar, sobretot, dels nostres dies. L’interpreten  Sergi Gibert, Cristina Arenas i Josep Sobrevals, i es podrà veure del 23 d’abril al 12 de maig al Teatre Tantarantana (Sala de Baix). L’estrena serà el 24 d’abril a les 21h. Tots quatre ‘han ‘assistit‘ a la roda de premsa, asseguts en un banc amb el Gat del Botero mirant-los al darrere.

És divertit i pràctic, ja que les preguntes ja venen fetes i només ens hem de preocupar de transmetre-ho. La primera fa referència al gènere de l’obra, que no segueix un registre lineal: “No és comèdia, ni tragèdia, ni drama, sinó que comença d’una manera i acaba d’una altra, que no us direm per no desvetllar sorpreses. Per a nosaltres ha estat un viatge molt interessant travessant diversos gèneres teatrals,” diu la Cristina.  I en Josep li agafa ràpidament el micro per constatar que “a la Laia li agrada transitar pels gèneres i així ens dirigeix!” I afegeix: “el punt de partida és la Copa de Wembley del 1992, que encara recordo que la vaig veure per la televisió quan tenia 11 anys. Reviure-ho ara…és una passada, tot lo altre és irrellevant!”, bromeja… esperem. En Sergi, “que fins ara de futbol només sabia dir Koeman“, afirma que “he après més coses!

La Laia és l’encarregada d’explicar-nos de què va l’espectacle: “Considerem que parla molt dels nostres dies ja que en moments com el que estem vivint ara, en què s’ha produït una disputa territorial, el que passa en realitat és que disputem no tant pel territori sinó pel que el territori significa.” Parteix de dos referents de la nostra cultura. Un és el poema L’Atlàntida, de Verdaguer, “on també hi ha una lluita pel territori i aprofito per dir que ha representat un repte per a nosaltres enfrontar-nos a un clàssic català.”  I l’altre, la Barcelona del 92 “i tot el que van significar els Jocs Olímpics i la copa del Barça, que van convertir la nostra ciutat en una Ciutat Mítica.” 

Anem per la tercera que pregunta: Què veurem a l’espectacle? Respón en Sergi: “Convidem tothom a que passi pel Teatre Tantarantana que, a la vegada, és seu de l’Associació de veïns de Sant Antoni creada el 1992. El que veureu sobretot és aquell partit del Barça a Wembley. I que aprofitem per donar veu als que en aquell moment no van poder parlar! “

La Cris apunta que “no podem fer parlar totes les veus silenciades del món, perquè n’hi ha moltes i no sé si han canviat gaire. Però fem un viatge des del 1992 als nostres dies i, a partir de diversos referents, plantegem la pregunta de Quines són les veus que estan avui silenciades?”

Anem a una pregunta genèrica (i fantàstica, perquè ja ve feta!): Què ha representat l’espectacle per a la companyia El Martell? Respon la Laia: “Per a nosaltres ha estat un projecte molt bonic perquè l’hem fet col·lectivament. Jo mateixa no sabia massa de què parlar i vam fer un seguit de sessions de treball per posar en comú el que ens inquietava. Van sortir diverses idees com ara el moment actual i també la por, molt present a l’obra. I un dels grans reptes, ja que estem acostumats a partir del teatre textual, va ser agafar L’Atlàntida de Verdaguer i pensar com es podia portar al teatre. Això ha generat aquesta barreja de gèneres tant interessant que deia la Cris.”

En Sergi ens explica que “ha estat un procés molt xulo però a la vegada complicat, perquè hem descobert gèneres que no coneixíem. Però estem contents del resultats,” assegura. Per a la Laia “En Sergi té raó, ens hem sentit una mica orfes de referents. Normalment, als espectacles saps la nota que has de tocar i aquí l’hem hagut de buscar. Potser ens ‘enfonsarem a l’Atlàntida’, ha estat una mica angoixant… però ha estat molt interessant! I per a la Cris: “Malgrat tot, és potser l’obra més Martell, perquè L’Atlàntida és una obra profundament política i la política també és el que més ens defineix. Juguem amb la metatreatralitat. Hi ha, doncs, coses que són molt Martell, però també hem aprofundit en coses noves.”

La última pregunta que ‘es posen’ és: Què ha significat per a la companyia El Martell recitar Verdaguer?  La Cris, molt pragmàtica, diu:“Jo dic poc Verdaguer, de fet, dic poc en general i, el que dic, tanmateix no se si serveix de gaire res…” I somrient, li passa el micro “a la gent que si que diu Verdaguer i ho diu millor!” L’agafa en Sergi, perquè en Josep ha hagut de marxar:  “Ha estat una immersió profunda, un repte. El vers ja és de per si difícil! Però ha estat interessant i, quan no hi estàs acostumat, doncs apropar-t’hi… mola!” I explica que: “Quan m’ho van proposar vaig pensar que això del vers seria un prejudici però… ha estat preciós! Perquè si aprofundeixes en les coses, els acabes de trobar l’encant i la bellesa. Definitivament preciós!”

La Laia exposa que “per a nosaltres, Verdaguer ha estat una coreografia. Perquè així com quan fem coreos estem acostumats a moure i expressar-nos amb el cos d’una manera no naturalista, el que hem fet en aquest procés és portar aquesta codificació a la manera de dir. Però dit això, que és el que queda bé… ho hem viscut amb terror!”, confessa. I explica que: “vaig llegir Verdaguer perquè tenia ganes de fer un clàssic i em vaig dir: bé, a veure si ens atrevim amb Verdaguer! I me’n vaig enamorar, mai havia llegit una composició retòrica tan elaborada i tan bonica!” La directora, però, ens concreta: “Ara, el pànic que he sentit com a directora, no ha estat tant el vers sinó el fet que és el vers el que diu tota la història. No hi ha diàleg, no hi ha acció… Un Shakespeare pot ser en vers, però hi ha personatges, situacions… Però l’Atlàntida… com ho transmets? La dificultat crec que ha estat sobretot això: donar-li teatre a Verdaguer!”

Doncs aquesta ha estat la primera experiència. Maco, no? Ens han parlat amb la mateixa passió i entusiasme que quan els tenim al davant. Gràcies! I ara vaig a fer el vermut, que és festa!

Genèric saT! 18-19

Deixa una resposta

Please enter your comment!
Please enter your name here