Josep Maria Mestres

    0
    Josep Maria Mestres
    Josep Maria Mestres

    Marta Armengol entrevista Josep Maria Mestres per Com els grecs

     

    Com els grecs se t’ha presentat diverses vegades al llarg del temps i finalment, l’has tirat endavant. Què és el que et motiva més d’aquest text?

    Suposo que el que m’interessa més, d’una manera inconscient, és aquesta barreja entre lirisme i brutalitat. És una cosa que sempre m’ha agradat molt dels autors anglesos, tot això ja prové dels Angry Young Men. Fa molts anys, vaig dirigir Salvats d’Edward Bond al Lliure, i suposo que tinc una certa atracció per aquest tipus de teatre. El lirisme de la brutalitat. És una pregunta que jo també em faig, perquè m’interessen aquests textos? O els de Mark Ravenhill, de qui he fet tres o quatre espectacles. I Steven Berkoff m’interessa molt. Vaig accedir a ell per Greek i de seguida vaig decidir que l’havia de fer.

    És alguna cosa intuïtiva, doncs…

    Sí, hi connectes des d’algun lloc. Jo tinc alguna cosa molt conservadora a dins, soc molt de poble des del punt de vista d’estructura interna. I educat en una família catòlica. I racionalment, hi ha un rebuig d’aquest conservadorisme. Imagino que és aquesta barreja. Jo també intento entendre perquè sento atracció per textos ferotges com aquest amb una poètica molt potent. No és ferotge perquè sí, i a sota hi ha una història d’amor meravellosa, que és el que a ell li interessa explicar. Aquesta obscenitat és molt sana en uns moments de tanta correcció política. M’encanta poder fer un text tan políticament incorrecte. Ho trobo molt higiènic.

    I no et va preocupar en cap moment la reacció de l’espectador?

    En absolut. És un dels espais de llibertat que tenim. Si estiguéssim parlant d’un teatre privat, potser sí que seria més perillós fer un tipus de funcions així, perquè si la gent no respon has de retre comptes. Sortosament, el teatre públic té el deure d’arriscar i puc agrair des d’ara i aquí, encara que ja no hi sigui, la confiança que em va fer el Lluís Pasqual. Quan li vaig dir que volia fer Greek i amb aquests quatre actors, de seguida va dir que sí. Jo recordo quan vaig fer Salvats en aquesta casa, fa 21 anys, amb l’Ariadna Gil i el Julio Manrique i recordo que hi va haver gent que es va esborrar de l’Associació d’Espectadors perquè hi havia una escena en què maten un bebè a pedrades. Va ser una obra que en el seu moment va provocar l’abolició de la censura al Regne Unit. Als anys 60 allà hi havia censura al teatre i van prohibir aquesta obra, llavors es va crear una mena de club on tu podies veure-la, i a partir d’aquí es va abolir la censura. Potser sí que m’agrada provocar, però no em fa cap por. I penso que de cara al públic, està molt bé que mirem on són els límits, és la nostra obligació fer un teatre que no sigui acomodatici. Jo soc el primer que quan convé, faig espectacles de pur entreteniment i els faig des d’un lloc absolutament compromès, també m’ho passo bé, tinc moltes cares. I una d’elles suposo que és la provocativa.

    Aquest text es va escriure fa 40 anys, però encara és vigent. Què és el que trobes que ens connecta amb el moment actual?

    Fa 15 anys va ser la darrera vegada que em vaig plantejar fer-la i sí que pensava a actualitzar-la. Aquesta vegada tenia claríssim que no havia de tocar res i que l’espectador faria l’enllaç. Aquest retrat que fa de la ‘working class’ sense horitzons, traumatitzada, sense cap tipus d’esperança és una cosa absolutament actual. I abans dels populismes d’extrema dreta més terribles. Aquest món que se’ns mostra des de la televisió, d’emborratxar la gent en el sentit literari o en el sentit al·legòric, amb les ‘fake news’, de tenir la gent enganyada. L’obra explica perfectament els mecanismes de l’exercici del poder, com controlar les classes treballadores, i com alimentar l’odi i la xenofòbia. Això sí que em sembla obscè i no el llenguatge. És realment esfereïdor. L’altre dia en un col·loqui, parlant d’un dels monòlegs, quan el pare (Pep Cruz) explica que estan jubilats amb un pensioneta i va descrivint les coses amb què l’Estat els té contents, diu ‘i què, si tinc amiant al pulmó?’ i l’espectador em demanava si això ho havíem afegit ara, però ja sortia al text original, no hem tocat res. I no parlem de l’al·legat feminista ferotge que fa l’esfinx (Mercè Arànega), que potser és més actual ara que fa 20 anys. Tinc la sensació com si el text s’hagués anat actualitzant, cada vegada hi trobes nous sentits i l’espectador fa l’enllaç, no cal subratllar res. És una obra per a un espectador inquiet, no et posa les coses fàcils, ni als actors ni al públic. Precisament, com que t’estimula a posar-te en un lloc com a públic, és un repte, la disfrutes més que un altre tipus de text que no t’exigeix tant.

    El text es basa en el mite d’Èdip i dius que l’autor ens permet crear la nostra pròpia mitologia, m’ho expliques?

    L’Eddy (Pablo Derqui) passa per tots els estadis pels quals passa Èdip, però al final, Berkoff decideix no castigar-lo, hi ha l’anagnòrisi del reconeixement dels fets, l’horror, la compassió, però no hi ha el càstig. Ell pren una decisió lliurement des d’un lloc molt pràctic, i hi ha una transgressió terrible sobre dos dels tabús més grans que sustenten la civilització i la cultura occidentals. A més, en cap moment et presenta l’Eddy com un heroi o un sant. Tu t’hi pots reconèixer en moltes coses, però en això l’autor és molt cruel, perquè quan te l’ha fet caure bé, et descobreix que ell també pot ser dels que provoquen que els seus pares siguin així de cutres. Quan fa el salt i accedeix a la classe poderosa és un noi masclista i xenòfob, no és un heroi positiu. I el fet de transgredir una cosa tan bèstia com a mite, perquè l’incest i el parricidi són de les coses més tabú que hi pot haver, t’obre unes possibilitats i una manera de mirar la història que et tranquil·litza. No hi ha bé ni mal, ni blanc ni negre, els déus estan morts, no castiguen. T’ho confronta amb una cosa molt més d’ara i aquí. La poca ortodòxia de les ideologies, que ja fa temps que han mort. Avui en dia, sí que té sentit ser de dretes o esquerres, però està molt desvirtuat tot plegat. És la mort de les ortodòxies ideològiques, els déus estan o molt malalts o morts. Aquesta és una obra que parla molt de tot això, s’ensuma aquest individualisme ferotge. És molt més intranquil·litzadora. A més, Berkoff l’escriu el 1979 i a mitja obra es fa un salt endavant de 10 anys, quan encara no havia passat i ell ja preveu que la Thatcher faria el que va fer. Es va carregar el sistema sanitari i d’alguna manera, això va arribar cap aquí. Ella i el Reagan van crear escola. I Berkoff ho explica molt bé, ell ja ho veia. Potser per això em cridava i també per la dificultat a nivell d’estil, el text és un enfilall de monòlegs, hi ha molt poques escenes de diàleg, és molt complicat de trobar-hi la teatralitat.

    Berkoff és transgressor i punk, però al final, ens explica una història d’amor. És això el que ens continua salvant?

    Sí, però una mica condicional. En unes declaracions, a Berkoff li demanaven si justificava l’incest i deia que per a ell, era purament argumental, no hi estava preocupat. Però la pregunta que sí que es feia és ‘que és més terrible, que un fill estimi sa mare d’una manera sexual o que et fiquin una bomba pel forat del cul i et donin una medalla?’ Tan obscena és una cosa com l’altra, o una més que l’altra. Hi ha un monòleg de l’Eddy després de matar l’esfinx on diu que estima totes les dones i amb el Pablo dèiem que és com un masclista que està dient ‘m’agraden molt les feministes, me les follaria totes’. És una obra ‘punkie’, l’amor com a fenomen romàntic no hi és. És amor en majúscules, com a idea, però no tant com a una cosa romàntica, sinó com a una cosa hipersexualitzada, tot i que en el fons hi és aquesta força de l’amor com una cosa que ho pot tot. Fa que el personatge surti, progressi, li dona aquest empoderament per sortir-se’n i arribar a ocupar un lloc potent a la societat.

    Un dels moments més potents és quan Èdip mata el seu pare amb les paraules…

    Vaig estar en un taller de rap on es fan lluites de paraules improvisades i hi ha un argot que diu ‘t’he matat’, que vol dir que no pots seguir. I és una de les escenes més climàtiques de l’obra, quan mata el seu pare i ho fa amb una lluita de paraules. Això és molt modern. A mi m’agraden molt els autors contemporanis, però de vegades dius mira enrere que moltes coses ja les han fet abans. Està molt bé mirar endavant, però el respecte pels predecessors hi ha de ser sempre.

    Dius que et vas decidir a fer l’obra quan vas trobar el repartiment adequat, des del primer moment vas pensar en ells quatre?

    Claríssim. Havien de ser ells per molts motius. El Pablo és inqüestionable, té unes condicions físiques, de cap, d’intel·ligència, tots quatre tenen molt d’amor pel llenguatge. És una obra absolutament oral perquè precisament són monòlegs enllaçats i hi ha d’haver un gran virtuosisme en el dir, en la locució de la paraula. És un text molt barroc, fa moltes digressions, va endavant i enrere. Nosaltres ja donem el criptograma obert al públic, ja està treballat, amb unes intencions i per uns actors meravellosos. La Sílvia Bel és una actriu amb un poder, una presència, de paraula, atrevida. La Mercè està fora de dubte, sap compondre des de la veritat més absoluta una mare reconeixible en totes les pel·lícules angleses que hem vist, i després, fa una esfinx que és esfereïdora i amb un sentit de l’humor acollonant. I el Pep té una humanitat impressionant i molt sentit de l’humor. Tenen una grandesa actoral tots quatre, és molt important que tinguin molt carisma com a persones i el plus de sortir a jugar al pati i no tenir por d’ensenyar el cul, de fer el ridícul en els assajos. Per trobar i fer una cosa arriscada has de ser atrevit i hi ha d’haver un gust pel risc, de posar-se en perill com a actors i en això tots quatre són d’una generositat impressionant. I les químiques que es generen entre ells són molt bones. No tinc més que bones paraules per a ells. I sobretot, per trobar plegats amb mi el llenguatge amb què havíem d’explicar això. Havíem de trobar fins a quin punt havíem de ser més o menys explícits en explicar visualment moltes coses que només són orals. Primer, visualitzàvem molt i després vam confiar molt més en la paraula, que és el que s’ha de fer. L’obra és molt Shakespeare. Berkoff va fer Hamlet com a actor l’any 80 i a part de cites concretes del text, de Ricard III, hi ha trossos de Macbeth, beu de Shakespeare absolutament.

    Aquest text retòric en una obra amb un ritme frenètic deu haver generat una dificultat afegida a l’hora de dirigir. Com ho has enfocat?

    Són actors molt bons. S’ha de treballar sempre amb actors bons. S’ha anat fent una mica sol. Hem anat desglossant les intencions i el subtext que hi pugui haver en cada frase, però a partir d’un moment, allò té un ritme. Jo deixo molt que els actors trobin el ritme intern dels parlaments i sobretot, quan són tan bons. Va sortint sol. Evidentment, analitzem tot el que hi ha sota, el to i cap on ho volem portar. A mi no m’agrada forçar el món de l’humor. Jo el valoro molt tant en el teatre com a la vida, penso que et dona més llocs on aferrar-te davant les adversitats, t’ajuda a lluitar en contra de moltes coses. I en teatre, exactament igual. Perquè hi hagi emoció, hi ha d’haver humor i també dolor. Tot ha de ser autèntic, de veritat. Jo els donava moltes ales perquè fessin coses atrevides, de gamberrada i si ens la fotem, ja tirarem enrere. Sense cap problema, però sempre amb un punt de veritat. Mai no em fa por ser atrevit i buscar els límits per trobar la teatralitat i també en obres com aquesta, tan ferotge, que és com un vòmit de paraules.

    Com has comentat, l’obra és pràcticament un seguit de monòlegs, hi ha poc diàleg. Com ho heu treballat?

    Buscant que tinguessin sentit, sempre interaccionant amb l’altre o amb el públic, n’hi ha molts que s’adrecen directament al públic i d’altres que estan dins de la situació. Fins i tot hi ha una escena, quan els pares venen a visitar l’Eddy, que sembla La cantant calba, té un punt de Ionesco, de teatre de l’absurd.

    La música té un paper molt important en l’obra. Quina part ve determinada per l’autor i quina vas triar tu?

    Ho he decidit jo. Ell proposa tres peces, Jerusalem, un himne anglès que canten tots quatre, una altra al principi, Knees Up Mother Brown i Rule Britannia. La resta, han sigut coses que jo tenia al cap. Hi ha molt Bach i Mozart, m’agrada molt la música religiosa encara que soc absolutament ateu. Però Bach em fascina, les misses, la Passió segons Sant Mateu penso que és una de les coses més sublims que s’ha fet mai musicalment. I hi ha un parell de temes d’aquesta peça que estan posats en un moment tràgic, de mort, que a mi m’interessava. Són coses absolutament intuïtives. O per exemple, el Ding Dong, The Witch Is Dead, d’El màgic d’Oz. La Thatcher era una dona molt odiada i quan va morir, al Regne Unit van fer una campanya per xarxes perquè se situés la primera de les llistes de vendes. Nosaltres volíem que sortís, amb una versió punk, i vam trobar el moment amb la mort de l’esfinx. També hem posat Soave sia il vento de Cosi fan tutte, de Mozart, quan l’Eddy se’n va de casa. A mi m’agrada posar-hi música i no com a soroll de fons, m’agrada que es noti.

    Heu modificat alguna cosa del text original?

    Res. Hem tallat potser un 0,5% d’alguna frase que pensàvem que costaria molt d’entendre.

    El coit en directe també està en l’original?

    No ho diuen que sigui un coit, no hi ha ni una acotació, tot això és nostre. A mesura que hem anat treballant, ha anat sortint. No et diu on som, en quin món. Per això l’espai que ha fet la Clara Notari és volgudament neutre, un interior-exterior inspirat en el metro de Tufnell Park, perquè és on diu que el van parir, i en la rajola típica del metro. De cop, se’ns va acudir el color vermell i vam decidir que seria una festa del vermell. El món de les portes que s’obren i es tanquen, els cartellets de Toilet i Exiled, tot això forma part de la cuina dels assajos, l’obra és absolutament oberta, no hi ha indicacions ni explica res. Hem hagut de jugar a la teatralitat amb tot això.

    Genèric saT! 18-19