El simpàtic i cada dia més eficient ratolí Gerónimo Stilton haurà de compartir pis amb uns nuvis a partir de dimecres 2 de febrer. I no són uns nuvis qualsevol. Es tracta de Amparo Moreno i Joan Pera que s’institueixen en una no tan estranya parella amb l’espectacle Visca els nuvis, de Jan de Hartog. Precisament, Amparo recorda que l’any 1993 va compartir escenari amb Joan Pera a No et vesteixis per sopar: Llavors érem nòvios i ara, finalment ens hem casat. Espero que duri!, diu. L’espectacle, que de moment no té data de tancada, s’estrenarà cap a la segona o tercera setmana de febrer, de manera, que de moment parlem de sessions prèvies. Compartir pis amb Stilton vol dir que, donat l’èxit que està tenint, el musical continuarà en cartell al Condal de moment fins al 20 de febrer. Com que les dues escenografies són incompatibles i molt primmirades per ser mogudes, no poden coincidir un mateix dia. Per tant, Visca els nuvis es podrà veure només de dimarts a divendres (21 h) amb una sessió especial dijous a la tarda (17 h). El cap de setmana queda per al Mestre Stilton.

Dit això, avisen que no es tracta d’una comèdia esbojarrada i vodevilesca com es podria pensar pel tarannà dels protagonistes. Comèdia, si. Però plena d’emocions, tendresa i història. El text té un llarg recorregut: es va estrenar l’any 1951 sota el títol de The Four Poster a Holanda (Jan de Hartog és holandès) i explica la història d’un matrimoni prenent el llit com a tercer protagonista. És la seva vida i la que va passant a l’exterior, durant uns 50 anys, situats des de principis a mitjans del s. XX. Ben aviat va entrar a Broadway sota la direcció de José Ferrer, amb Jessica Tandy i Hume Cronyn. Passa a pel•lícula, protagonitzada per Rex Harrison i Lili Palmer i l’any 1966 arriba al seu millor moment, convertida en el musical I do, i do. També es va poder veure a Barcelona, al desaparegut Teatro Candilejas, protagonitzada per Miguel Valenzuela i Maria Matilde Almendros, en una proposta que situava l’acció a Viena.

La versió que veurem l’ha fet personalment Joan Pera i l’ha situat a Barcelona. Ha canviat el nom dels protagonistes i els fets externs, apropant-los més a nosaltres. Ell es diu Ramon, és un detall que passa desapercebut però és com es deia el fil del Sr. Esteve, el fill baliga-balaga! És un homenatge a aquesta altra gran història de Barcelona, expressa Pera. L’acció arranca durant la Setmana Tràgica, passa per la dictadura de Primo de Rivera, la segona República i la Guerra Civil. El director és el prestigiós en ascens Miquel Gorriz, un interessant i polifacètic personatge (músic, actor, cantant, director de teatre i d’òpera) que últimament s’ha guanyat el reconeixement del públic i crítica per Berlín (Tribut a l’Òpera de Tres Rals), com actor i director i l’esplèndid Primer amor, de Beckett, amb Pere Arquillué, on comparteix la direcció amb Àlex Ollé.

Gorriz alava l’adaptació de Pera: És molt entenedora. Parla dels 50 anys de vida compartida d’un matrimoni en sis seqüències, que són sis etapes marcades per diferents esdeveniments públics que pertanyen a la nostra realitat. I utilitza frases nostres. La primera engega el dia del seu casament, el 26 de juliol del 1909. No es poden casar perquè els han cremat la parròquia! –riu Pera- I sempre estan de pega, les enganxen totes, exposa, feliç de pensar que si que fa riure malgrat els moments de dramatisme de fons. És una història universal perquè parla dels grans moments de la relació, els fills, les crisis, els adolescents quan marxen de casa, la crisi de quan es fan grans, les reivindicacions de la dona…, continua Pera, que confessa que és la seva primera adaptació firmada. Sense firmar n’he fet moltes!, confessa. Com autor ha signat, de moment només, La Glòria del Mercat, que va estrenar protagonitzada per Núria Valls i després la va interpretar ell mateix.

L’escenografia, idea d’Elisabet Castells, resol el problema de com explicar una vida privada i una pública amb salts d’etapes. Una mena de Zoòtrop, l’aparell dels albors del cinema animat, envolta el llit i es va obrint en diferents punts de l’habitació. D’aquesta manera hem aconseguit fer-ho en un espai únic, sense fosc, explica Gorriz. I continua: A nivell de direcció ha estat un exercici d’estil. Hem volgut recrear la història d’un temps passat implicant tot l’equip: caracterització, vestuari, música – creada expressament-, il•luminació… Fer que tingui l’aroma d’abans acostant-nos a la comèdia de Lubitsch, amable, fina, amb gran contingut d’emocions i tendresa.

Per als actors suposa un gran repte perquè han d’interpretar les diferents edats que passen per 50 anys d’una vida, sotmesos a canvis continus de registre: Hi ha molt de fregolisme, perquè ens hem de canviar a ritme frenètic. En 10 segons hem de canviar la perruca, el vestit… ho mesura la música, és una bogeria! opina Amparo Moreno. Reptes que flueixen amb aquests actors experimentats amb tants anys de carrera, també en registres dramàtics. Però Gorriz ha aprofitat els còmics: Em vaig muntar una festa per deixar que en Joan parli al públic, això que li agrada tant i fa tant bé. Un moment justificat dramatúrgicament. I també n’ha trobat un per a l’Amparo: No podia desaprofitar tenir-la i no fer-la cantar un cuplet!, apunta Gorriz.

Així, doncs, estem davant d’un gran text, una excel•lent adaptació, una molt meditada direcció i uns intèrprets molt experts en un registre poc habitual. Gorriz confessa que fa un modest homenatge als nostres grans, especialment a la seva mare pel que va viure i el que li ha explicat. És una teràpia matrimonial, una història que fa riure molt la primera part i emociona molt la segona. Potser la gent sortirà plorant… Estic contenta!, assegura Amparo, tot i que Pera insisteix en què sempre hi ha un moment pel riure.

Genèric saT! 18-19

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here